Le Fumoir Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
El jardí dels Finzi-Contini
París al juny és gairebé tan prodigiosa com Madrid al maig. És una prolongació de les platges del Desembarcament, una costa sobre el Sena, on es respira diferent, ja que el cel gris i gens protector que ens oprimeix la resta de l’any s’esvaeix en una breu treva de tot just tres setmanes, abans de la canícula. La ciutat sembla cridar «¡Llibertat, per fi!» després de la llarga estrangulació de l’hivern, i fa bona la frase de Spengler sobre la civilització i les noies franceses. Al juny a ningú li cal un regiment d’hússars. La gent fa la fotosíntesi i canvia d’humor. Ells treuen les seves marinières i els seus somriures de l’armari, picassos d’entretemps, i elles vesteixen vestits lleugers, com d’una pel·li sobre l’Ocupació, mentre condueixen bicicletes d’època, amb l’aire feliç i espurnejant de Romy Schneider abans de conèixer la mort de Michel Piccoli a ‘Les coses de la vida’. Que bonic que és no saber.
El festeig, que encara és senya d’identitat d’aquest veral, se celebra sota un sol amable, i les prades s’omplen d’ampolles de vi rosat i de joves que les buiden entre rialles. El temps convida a l’amor, que és com anomenen el sexe en francès. Vaig al tennis i, a la tribuna, èmules de la Micòl d’‘El jardí dels Finzi-Contini’ reben els convidats amb un somriure que volem que sigui per a nosaltres. Vesteixen, com ella, faldilles blanques i prisades, i niquis encara més blancs amb un cocodril de mandíbules obertes sobre el pit. Tenen un deliciós aire d’entreguerres, i, com Dominique Sanda, una mirada blava, entre innocent i torbadora. El sol s’acarnissa, refulgent, sobre l’estesa i sobre els seus cossos. París és una platja i Roland Garros es torna de sobte la finca d’una família jueva i burgesa de Ferrara, mentre la bola canvia de camp, com l’alegria a la casa del pobre, a velocitats siderals, ¡paaaam, paaaam!, acompanyada en la seva capritxosa trajectòria pels murmuris del públic. A l’aguait, la grada esclata en cridòria quan la tensió ha quedat per fi resolta. Hi ha una cosa orgàsmica en cada punt. ‘Je t’aime, moi non plus’.
Notícies relacionadesEn el film de De Sica, la xarxa que separa Giorgio de Micòl a la pista de tennis es converteix en el mur que divideix les seves vides. Són línies paral·leles mai cridades a trobar-se. La d’ell, el seu amic d’infància, company de jocs i etern enamorat, només està feta del futur que proveeix la joventut i de melancolia per la frivolitat de la seva estimada, i la d’ella, criada entre els cotons d’una família riquíssima i lliurepensadora, viu encallada en la seducció adolescent i en la indecisió que l’acompanya, abans del brutal bany de realitat de la deportació. Després del clímax del partit point, un pensa que la tragèdia ve precedida sempre per un festival de despreocupació, quan el grup humà cridat a la catàstrofe sembla entrar, en la seva premonició terrible, en un estat inhibitori, en què les pors atàviques es cobreixen amb el dens chantilly de l’hedonisme i el fi xampany de la negació.
A la dolce vita sempre la segueix el daltabaix, que només s’anuncia per als que el volen veure. És el cas del personatge de Helmut Berger (Alberto, germà de Micòl) a la pel·lícula. Terroritzat de si mateix, bell i fràgil, harúspex involuntari, sembla saber que la mort els va rondant. És l’únic que sobreviu a l’Holocaust, per morir abans que la resta de la seva família. Dalt de l’estadi, onegen les banderes dels quatre grans tornejos: GB, França, EUA i Austràlia. Coincideixen amb les forces del Desembarcament, que es commemora demà, i per un moment penso que aquells herois van salvar Micòl del seu destí, i que ara és hostessa de Roland Garros.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
