NEWSLETTER Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

El 23J i els successors

2
Es llegeix en minuts
El 23J i els successors

David Castro

Juan Ruiz va avançar un fet rellevant: dins del PSOE, les llistes per al Congrés i el Senat per al 23J s’han convertit en el camp de batalla definitiu entre els barons i Pedro Sánchez. En primer lloc, perquè si les coses surten mitjanament bé, molts dirigents descavalcats a escala municipal o autonòmica trobaran el seu refugi i el seu aliment en els escons del Congrés i del Senat. En segon lloc, perquè si les coses van malament, com augura la mateixa convocatòria d’eleccions, ningú que vulgui tenir algun paper en la successió de Pedro Sánchez hauria de quedar fora del Congrés per no patir les limitacions que està tenint Alberto Núñez Feijóo. A principis de setmana, Pilar Santos va publicar una informació reveladora de l’ànim diferent amb què preparen aquestes eleccions des del PP. Feijóo confia en les llistes per tenir finalment uns grups parlamentaris a la seva mida, especialment si acaba a la Moncloa.

Notícies relacionades

A Catalunya, Esquerra i Junts semblen optar per la continuïtat en les candidatures per a les eleccions generals. Carles Puigdemont i Oriol Junqueras ja han ungit Míriam Nogueras i Gabriel Rufián com les seves apostes de continuïtat. Tots dos sembla que donen per fet que tindran al davant una majoria del PP i Vox, de manera que es podran dedicar a la gesticulació sense cap implicació en l’activitat legislativa. Quedaran bastant descol·locats si el que acaben tenint és un PP amb majoria absoluta o un PSOE necessitat de suports. L’independentisme no és, per ara, gaire clarivident en l’anàlisi dels resultats de diumenge. El que representa Nogueras no és el que ha aconseguit més bons resultats amb la marca Junts als municipis i el que representa Rufián no casa amb fer alcalde Trias a Barcelona. A Puigdemont i a Junqueras els costa molt sortir del marc mental de l’1-O i això pot portar les seves organitzacions a pensar que l’agitació els porta als seus millors moments electorals quan els dos principals càrrecs institucionals que conserven se sustenten precisament en la moderació.  

Els partits són i han de ser màquines de conquesta del poder polític per la via democràtica. Per això és normal que es convulsin quan guanyen o perden quotes de poder. L’anàlisi interna que fan en aquests moments de convulsió acaba sent decisiva per al seu futur. Sánchez busca una última carambola que li permeti seguir al capdavant de la nau fins que trobi col·locació europea, mentre els seus barons són a la pantalla d’una travessia del desert per una nova etapa d’hegemonia del PP. Un xoc explosiu per afrontar una imminent campanya electoral.