Llimona & vinagre Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Henry Kissinger, terrible i simpàtic
Va ser un ‘killer’ en defensa dels interessos dels Estats Units. Interessos que de vegades confonia amb els del món sencer. Però amable. Si l’adjectiu ‘campechano’ no estigués desgastat i no fos propietat de Joan Carles de Borbó, l’hi podríem adjudicar.
A mi sempre em va semblar que tenia un lleuger aire a Woody Allen. Sobretot, de jove. La seva mirada semblava la d’algú que volgués passar per despistat i la seva ganyota, en la majoria de les imatges, és com de qui comença a somriure. Henry Kissinger, conseller de Seguretat Nacional i secretari d’Estat de Richard Nixon (1969-1974) i de Gerald Ford (1974-1977), diplomàtic, arquitecte d’una època i de la política exterior dels Estats Units, ha complert cent anys i els noticiaris i diaris s’han omplert de declaracions seves, de biografies, perfils i recordatoris de les seves frases i gestes.
Tinc davant una foto que li van fer amb Bréjnev, l’home amb les celles més adustes del segle XX. Doncs sembla que el mandatari soviètic, hieràtic sempre, petri, sinistre i poc donat a la mobilitat, està rient, mirant al cel mentre Kissinger li diu alguna cosa. Ves a saber. No descartin que li estigués explicant un acudit sobre el comunisme. Per exemple, el que diu: «Dos esquelets es troben pel carrer a Kíiv. ‘¿Quan et vas morir?’, pregunta un. ‘En la gran fam del 32. ¿I tu? No, jo encara soc viu’». Per cert, no es perdin el llibre del periodista britànic Ben Lewis, que ja té alguns anys, ‘Hammer & tickle’ (martell i pessigolles), una història del comunisme explicada a través dels seus acudits. Kissinger és un home simpàtic que podia prendre decisions terribles. Un ‘killer’ en defensa dels interessos dels Estats Units. Interessos que de vegades confonia amb els del món sencer. Però amable. Si l’adjectiu ‘campechano’ no estigués desgastat i no fos propietat de Joan Carles de Borbó, l’hi podríem adjudicar.
Notícies relacionadesHeinz Alfred Kissinger va néixer el 27 de maig del 1923 a l’Alemanya d’entreguerres en una família jueva que va arribar a Nova York fugint del nazisme. Es va educar a Harvard. Va rebre el premi Nobel el 1973 per la seva tascar per aconseguir la pau amb el Vietnam, tot i que no pocs consideren un sarcasme aquest guardó per a algú que va conspirar contra Allende i que d’alguna manera va encoratjar el cop de Pinochet. No pocs documents desclassificats, i sense desclassificar, així ho mostren. Però, sobretot, el seu llegat diplomàtic va ser dissenyar una nova política cap a la Unió Soviètica. Fins i tot amb la Xina. Això mentre manipulava de valent Hispanoamèrica. Després del seu pas pels alts càrrecs, Kissinger va continuar sent influent a la seva manera. Cultivant la seva vanitat amb llibres, xerrades, conferències i articles. Gairebé tothom es volia fotografiar amb ell i ell mateix no es tallava a l’hora de proclamar el seu desig de passar a la història en un lloc preeminent. A Kissinger li agrada el futbol. El nostre, no l’americà. Això sempre es deia d’ell. Com una raresa. Potser aquesta afició, demostrada, creixent, acreditada i gran, va condicionar la seva manera de fer política exterior. Sens dubte, era partidari de l’atac despietat i de la defensa fèrria. Del joc envoltant i del subterrani. Sobre ell circulaven moltes jocositats. Una: «¿Què passaria si Kissinger es morís? Que Richard Nixon es convertiria en president».
Murri, astut, parangonat amb Metternich, va ser el dissenyador d’un temps polític marcat per la guerra freda, per la lluita per l’hegemonia entre l’URSS i els Estats Units. Abans que la Xina fes eclosió i decidís abraçar el capitalisme comunista o el comunisme capitalista. Als que tenen alguns cabells blancs o fins i tot llueixen calvície, el nom de Kissinger els és familiar. De la infància i adolescència, per la seva presència en els telenotícies, els diaris i les converses. Respecte a Espanya, al nostre home se li atribueix fins i tot una gran influència en la Transició. És història acreditada que va advertir Joan Carles I que «Espanya només és forta quan la monarquia és forta», i li va dir que es necessitava un Govern robust per lluitar contra el que ell qualificava d’anarquia. Si Kissinger pensa que a Espanya hi ha tendència a l’anarquia és que coneix bé l’ànima espanyola, no obstant, visca la paradoxa i l’esquizofrènia, és un poble també inclinat a l’ordeno i mano, al ferms, a les files juntes i als pronunciaments militars. A l’home que movia fils al món se li atribueixen molts altres tripijocs, entre els quals –com ens agraden les conspiracions– l’esbós de la Transició, fet del qual sens dubte va estar al cas i que es va produir quan la seva carrera estava en plenitud. La història el jutjarà, afirmaria aquest cronista. No obstant, tant la justícia com la història són lentes i els judicis pendents són nombrosos. A més, és viu encara. No sol descansar.
