LE FUMOIR
‘Born in the USA’
Mentre reneguem del nostre casticisme, batega en nosaltres l’esperit berlanguià de ‘Bienvenido Mr. Marshall’, i res ens posa més catxondos que els ‘gringos’ es fixin en nosaltres
Es diu dels espanyols que patim antiamericanisme. Des de l’enfonsament del ‘Maine’ fins a l’«OTAN no, bases fora», passant per l’entesa de Franco amb Washington, coronada per aquella visita d’‘Ike’ Eisenhower (que pronunciàvem «Ique») a Madrid en plena Guerra Freda, seguida del surrealista incident de Palomares i del trauma que va suposar veure Fraga en uns Meyba, per no parlar del «No a la guerra» d’aquell convuls 2003, sempre ens ha agradat creure’ns reticents a l’influx de l’Oncle Sam.
Res més allunyat de la realitat. Mentre reneguem del nostre casticisme, batega en nosaltres l’esperit berlanguià de ‘Bienvenido Mr. Marshall’, i res ens posa més catxondos que els ‘gringos’ es fixin en nosaltres, i que un inquilí de la Casa Blanca, sobretot si és demòcrata, ens visiti. Sorgeix allà la nostra proverbial hospitalitat àrab, que fa de nosaltres els millors amfitrions. Recordo aquella de Clinton per veure com es ponia el sol a l’Alhambra des del mirador de San Nicolás; la més recent de Biden per la cimera de l’OTAN, i la recentíssima d’un expresident, Barack Obama, a Barcelona, amb motiu de l’últim concert de Bruce Springsteen, amb què els seus seguidors catalans i de molts altres llocs d’Espanya, que són legió i religió, no han deixat de corejar el ‘Born in the USA’ des de fa gairebé 40 anys.
D’aquesta última no ha quedat detall per explorar. Hem sabut a quin hotel es van allotjar Barack i Michelle, què van sopar amb Spielberg, els hem vist passejar per la Rambla entre la multitud sota un magnífic sol de primavera, i fins i tot peregrinar a Montserrat, entre crits de joia. Només va faltar la llotja del Barça. ¡I després ens diem antiamericans!...
Jo no ho soc. Prefereixo haver crescut sota el paraigua dels EUA que sota el de l’URSS. Estrany que és un. Tampoc mitòman. Però puc entendre la fascinació per (encara) l’home més poderós del món. Un dia vaig conèixer Obama. Va ser en la Cimera del Clima de París, el 2015. En aquell hangar enorme de Le Bourget s’intentava evitar l’Apocalipsi. Uns dies abans, París havia viscut l’infern dantesc dels atemptats del 13-N. L’ambient era taciturn. Les coses no anaven bé. Les negociacions estaven encallades. Un grau i mig més i el món se n’anava a fer punyetes. Calia un Messies que les salvés, una parusia contrarellotge que assegurés la supervivència de la Humanitat. En aquell temps, Greta era encara molt petita per a una redempció tan gran. Als passadissos de la sala de conferències un servidor topava amb caps d’Estat que només havia vist a la tele o als diaris, seguits per una cohort d’assessors carregats d’estrès, i precedits per guàrdies de corps com armaris de quatre llunes, de mandíbula estreta i cabell a l’estil raspall. Obrien el pas a Putin, Erdogan, Trudeau i Maduro.
Mentre parlava amb un company a la sala de plens, vaig notar un canvi en la força. A l’aixecar la vista, una dentadura perfecta semblava mirar cap a mi. Als dos costats d’aquell somriure sorgien dues orelles de ventafocs. «‘Hi, I’m Barack Obama’», va dir amb aquest swag tan seu, abans de donar-nos la mà a tots els que érem allà exercint. Com si no sabéssim qui era. Com si necessités presentació. En aquell moment, tots li hauríem donat la cartera, el rellotge o el WhatsApp de la nostra nòvia. Tots intentem gestionar el més dignament possible aquesta fogonada de carisma que mai vaig rebre d’altres polítics que he pogut conèixer.
«‘How are you, Mr. President?’», balbotegem matusserament en el nostre millor anglès presidencial de ‘House of cards’. Obama és una d’aquestes persones que ocupen tot l’espai, com aquestes bombes que, a l’explotar, absorbeixen l’oxigen que les envolta. Poc després, va pujar a l’estrada i va deixar anar un discurs dels seus, amb l’erudició de Harvard i el flow de Tupac, una homilia de les que et fan pensar que l’ésser humà és extraordinari; el món, un lloc de puta mare que cal salvar, i el canvi climàtic, l’últim cap de pont de les platges de Normandia. I va marxar, deixant-nos a soles amb la nostra consciència. I es va arribar a un acord. I va habitar entre nosaltres. Born in the USA.
