L’espiral de la llibreta Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Per què importa Frank Sinatra
Una nota en els 25 anys de la mort del gran ‘crooner’
Veient baixar a Pedro Sánchez de l’avió que l’ha traslladat a Washington, descendint les escales entapissades de vermell, amb aquest ‘swing’, aquesta cadència en el moviment, m’ha fet pensar en Frank Sinatra, ves a saber per què. "Come fly with me. Let's fly, let's fly away". Vine i vola amb mi, volem, volem lluny. El cervell fa estranyes connexions. Potser perquè, entre altres qüestions, el president del Govern es disposa a conversar amb Joe Biden sobre la terra radioactiva de Palomares, 40 hectàrees contaminades, que es netejaran ara, se suposa, al cap de 57 anys.
Allò de les bombes termonuclears a Almeria, allò de Fraga en banyador ‘meyba’, va coincidir més o menys en el temps amb la detenció de Sinatra a Màlaga i una multa de 25.000 pessetes per desacatament a l’autoritat després d’una baralla. Va sortir dient penjaments de l’Espanya franquista: «Mai més tornaré a aquest maleït país». Com hem canviat, per sort. Abans esperàvem Míster Marshall; ara anem a casa seva.
Entretots
EUFÒRIA PREOLÍMPICA
El gran ‘crooner’ va tornar. Primer a Madrid, el 1986, i després a Barcelona, per oferir un concert inoblidable, el 3 de juny de 1992, traslladat a correcuita al flamant Palau Sant Jordi per les pluges torrencials caigudes la vigília (s’havia de celebrar al miniestadi del Barça). L’esperàvem 13.000 persones entregades des del principi, després d’una llarguíssima espera, un públic entusiasta, electritzat d’eufòria preolímpica. Als 76 anys, Frankie, La Voz, ja no era el mateix –tampoc nosaltres ni la ciutat som ara els de llavors–, però, caram, quin domini de l’escenari, quin fraseig, quina dicció exacta, i quins arranjaments; l’acompanyava una orquestra de 50 músics. Sinatra va morir poc després, el 14 de maig de 1998, en Los Ángeles. Diumenge farà 25 anys.
Notícies relacionadesAmb motiu de l’aniversari, l’editorial Libros del Kultrum publica per primera vegada en castellà un text breu però mític, ‘La Veu. Per què importa Sinatra’, de Pete Hamill. Tot i que van ser amics, col·legues d’aventures, l’autor no traça una hagiografia exculpatòria –el cantant podia resultar cruel, groller, violent i detestable, i tenia vincles qüestionables amb la Màfia– i es fixa a més, en qüestions que sovint solen passar per alt; per exemple, les circumstàncies que van modelar el seu temperament des de la infància: sobre tot el menyspreu amb què es tractava la comunitat italoamericana, però també la llei seca, la gran depressió, la guerra.
Sinatra es va convertir en trobador de les soledats urbanes. Ara mateix, no recordo bé qui va dir que gairebé tot talent és un talent desclassat.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
