¿Ens impliquem amb el treball social de l’Església?

Fins fa un temps no gaire llunyà, jo era una d’aquestes persones que sabia de l’activitat de l’Església catòlica per les informacions dels principals mitjans. Òbviament, les polèmiques me les sabia totes. Les bones notícies no són notícia. 

Fa poc, se’m va donar l’oportunitat de conèixer l’activitat social i pastoral de l’Església a Catalunya i a la resta d’Espanya. Vaig descobrir que és més que una oenagé. Que la tasca social i pastoral de l’Església és simplement extraordinària. Però no ho dic jo; ho diuen les dades, les auditories. Però també el palpo cada matí quan surto de casa i l’oficina i coincideixo amb desenes de persones necessitades fent cua a la porta de la parròquia. Estan esperant l’esmorzar diari fins a l’hora de dinar, quan tornen a la cua. No van a cap altra institució ni empresa, van a l’església. 

Quan un es treu la careta dels prejudicis se n’adona de la immensa tasca social que desenvolupa l’Església catòlica a cada racó del nostre país. Les dades són incontestables. Aclaparadores. Segons recull la Memòria del 2022, l’Església atén persones necessitades o que viuen en soledat a través de les 22.900 parròquies que hi ha a Espanya. També és al costat dels presos: 170 capellans i 2.526 voluntaris atenen una població reclusa de 60.000 persones, en tasques socials de previsió i reinserció, espirituals i jurídiques. ¿Què serien sense ells? 

Els malalts són ajudats en 2.730 parròquies, amb 841 voluntaris als hospitals, acompanyant 147.000 persones. Així mateix, són 18.000 els voluntaris que acompanyen a casa 63.000 malalts. Els avis i els discapacitats compten amb 792 cases on s’allotgen 76.000 persones. Déu-n’hi-do. 

Així podríem seguir amb l’atenció als aturats (95.559 beneficiaris), drogodependents (23.403), menors sense tutela familiar (47.286), dones víctimes de la violència de gènere (22.770), immigrants (140.897), etc. Una altra xifra que destaca és l’atenció als més pobres que comentava al principi: a través de 6.323 centres s’atén 2.787.669 beneficiaris. Només dic això. Bé, afegeixo una dada que m’ajuda: aquestes persones són ateses sempre independentment de la religió que professin. Ningú mai els ha demanat ni fa falta un ‘carnet’ de catòlic oficial.

Per tot això crec que marcar la «X» de l’Església en la declaració de la renda és un acte de justícia social i solidaritat amb els més necessitats. A més, soc un convençut que sempre hi ha més alegria a donar que a rebre. Els governs de torn, possiblement, haurien d’estar més que agraïts per la tasca social de l’Església, ja que alleuja el patiment de tants ciutadans que mereixen una vida digna. 

És sens dubte una de les apostes més ‘progres’ i audaces del nostre temps, és una societat cada cop més polaritzada, amb mes «ismes» (individualisme, materialisme...) en què abunda l’amb mi o contra mi, en lloc de proposar una veritable «cultura de la trobada» i un redescobriment de les «perifèries» d’aquesta societat, com diria el papa Francesc.

A més, el paper de tantes persones anònimes que donen la seva vida pels vulnerables va més enllà de l’ajuda en espècie. Es tracta d’acompanyar, escoltar i comprendre tothom, especialment els exclosos de la societat. I així passen de ser estadística a ser persones estimades, amb ferides que poden ser guarides. 

Notícies relacionades

Feijóo, fan de Puigdemont

El complex escenari postelectoral

Em quedo amb una reflexió del papa Benet XVI, que va dir: «El que el nostre cor vol són les coses bones i boniques de la vida. No permetem que els nostres desitjos i anhels caiguin en el buit». Per tant, no ho permetem, per tants que mereixen i necessiten la nostra ajuda. 

I ara què, ¿marquem la X?