Àgora Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
De la maternitat subrogada a les pensions
Protegir els pensionistes a costa dels treballadors que hauran de suportar la jubilació dels ‘baby boomers’ i ja la vegada mantenir els seus fills no sona massa equitatiu
L’altre dia vaig anar a la televisió a parlar de pensions, un cop més. Va ser una minicatarsi: l’adrenalina del moment (encara impressiona el plató i la bona gent que hi trobes), l’ocasió de sortir del despatx i parlar d’un tema que preocupa… A més, mentre esperava (maquillatge, etc.), sentia el debat anterior sobre la ‘piece of news’ del dia: la maternitat subrogada d’una ‘celebrity’ entrada en anys. La convidada va dir una frase que em va enganxar: «Hem convertit desig en necessitat i necessitat en dret». Una de les tertulianes en culpava el capitalisme, l’altre intentava fer-li entendre que forçava una mica la cosa… Després, en el debat de les pensions, un altre ressaltava que la Comissió Europea acceptés una reforma de pensions progressista.
Aquí la neurona ja agonitzava… Entenc la confusió del que ho deia perquè el debat sobre les pensions es prou complex. D’una banda es molt fàcil: qualsevol entén ràpid que tenim un problema demogràfic que posa en risc la sostenibilitat d’un sistema de repartiment. Però d’altra banda és un embolic perquè el sistema fa massa coses: és, a la vegada, un mecanisme per traslladar recursos al futur (alternatiu a l’estalvi); una assegurança de cara a la incertesa de la data de la mort, i un mecanisme que redistribueix recursos de rics a pobres de la mateixa generació, però també entre generacions. Per això dir que apujar les cotitzacions es progressista es simplement un error. Protegir els pensionistes a costa dels treballadors que hauran de suportar la jubilació dels ‘baby boomers’ i a l’hora mantenir els fills no sona gaire equitatiu. No es tracta tampoc de posar tota la càrrega de l’ajust sobre les pensions. Encara hi ha marge per ajustar l’edat de jubilació i la resta de l’ajust es pot repartir entre totes les generacions. I el mes important: cal fer-ho de manera transparent per la ciutadania i automàtica, per evitar reformes contínues.
Notícies relacionadesDe fet, per avaluar l’impacte de l’estat del benestar com a mecanisme redistributiu caldria analitzar el que passa durant tot el cicle vital, i aquest és l’objectiu del projecte de recerca europeu Sustainwell que acabem de començar a la Universitat de Barcelona amb 13 institucions més. El més interessant és que procurem mesurar com proveeixen benestar les tres institucions disponibles: el mercat, l’estat i el sector privat (família i altres institucions socials).
Potser per això se’m va disparar la neurona i va acabar fent crits d’auxili. Si us plau, ¡prou d’aquesta dicotomia «gastada», «pesada», entre la dreta i l’esquerra! Vaig sentir un cop que l’esquerra va néixer com a oposició a l’statu quo. I a aquestes alçades, l’statu quo ja ha estat de tots colors. ¡Superem-ho! ¡Prou de demonitzar l’estat (el públic), el mercat (el privat), o, al contrari, de sacralitzar-los! De fet ‘el públic’ no és mes que un munt de privats anonimitzats i potser desresponsabilitzats. ¡Prou de justificar el que ens interessa, enrocant-nos en nom d’una ideologia! Després de l’extensió del capitalisme salvatge, al segle XX Occident va fer uns quants experiments sociopolítics aplicant ideologies extremes. El mercat salvatge i antisocial, el col·lectivisme que anul·la la llibertat, i la tradició ja se n’han anat sols. Hi ha vida més enllà. Fem d’una vegada un sistema mixt que funcioni, agafant el bo i millor de cadascun. I deixem d’interpretar com a ‘culpes’ del sistema la misèria humana que l’utilitza. Cap sistema pot contra això, però esperem que sí a l’inrevés.
