‘El conte de la serventa’ en versió turbocapitalista

Cada un gestiona el dolor com pot, i probablement l’experiència humana no concep un esquinç més gran que la pèrdua d’un fill, en el cas d’Obregón, un noi de 27 anys, per culpa del maleït càncer. No pretenc esmenar-li el tret ni arreglar-li la vida, que en tinc prou amb la meva. A més, sembla que el corral mediàtic i les xarxes han sigut més benèvols en altres casos de rics i famosos –de la baronessa Thyssen a Miguel Bosé– que van subrogar la gestació. Però, en el fons de totes aquestes decisions, batega una cosa viscosa, bruta, que taca: els diners. Al final, es tracta d’una transacció comercial en la qual el venedor es troba en una situació precària, de vulnerabilitat econòmica.

GRANGES DE PROCREACIÓ

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Almenys fins a l’inici de la guerra, Ucraïna constituïa una de les destinacions més cobejades per a aquest tipus d’operacions (resulta més barat que als EUA, i els nens surten rossets, amb els ulls blaus). Fa just un any, la periodista Patricia Simón va publicar al digital ‘La Marea’ una crònica magnífica al respecte, sobre l’empresa de ventres de lloguer BioTexCom, amb seu a Kíiv, on adquirir un nounat costa entre 39.900 i 64.900 euros (les gestants perceben uns 16.000 euros). La reportera recollia les declaracions d’una partera satisfeta amb el tracte, una dona que havia treballat en una fàbrica metal·lúrgica i que amb la nova ‘ocupació’ podria oferir millors condicions de vida a les seves dues filles, les de veritat.

Jo no soc d’eixe món. El tema dels ventres de lloguer em remet a ‘El conte de la serventa’, de Margaret Atwood, una fosca novel·la on el cos de les dones fèrtils s’ha convertit en propietat d’un Estat teocràtic: «Soc un objecte. Per primera vegada sento el veritable poder que ells tenen». Però l’escriptora canadenca s’equivocava: ha sigut el turbocapitalisme el que ha encarnat la distopia en un negoci com una casa de pagès.