Calidoscopi de Julio Llamazares Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
L’últim ball
Les dues qüestions que de veritat ens haurien d’importar, que són l’amor i la mort, són les grans oblidades, i per això la imatge del marit de la professora assassinada ballant davant el seu taüt ha commogut tantes persones
La imatge del marit de la professora francesa assassinada per un alumne ballant sol davant del seu taüt com si ho estigués fent amb ella ha donat la volta al món i ha provocat milers, milions, de comentaris, des dels emocionats de les persones que ha fet plorar (moltes) fins als escèptics d’aquelles per les quals ballar davant d’un taüt és improcedent o, pitjor, són ganes de voler cridar l’atenció. No diré quina és la meva opinió, però sí que és més a prop de les primeres que d’aquestes últimes i que, si més no, el ball en solitari del marit que ja és vidu m’ha semblat una metàfora de tots nosaltres, que tard o d’hora haurem de ballar sols o ho faran per a nosaltres els nostres supervivents quan ja no ho puguem veure. L’últim ball és el que no s’acaba mai, el que dura tota l’eternitat, perquè ningú no podrà ja interrompre’l. «Sempre ballarem junts», va escriure algú que conec en una pedra a la seva parella de ball i la va llançar sobre el seu taüt quan la terra començava a cobrir-lo. Sempre ballarem junts és el desig de tots els enamorats, que poques vegades es compleix. Diuen les informacions que la cançó elegida pel marit de la professora morta per a aquest últim ball amb ella (un ball en el qual el van acompanyar els seus amics, com als casaments, però deixant-li a ell el protagonisme) va ser ‘Love’, de Nat King Cole, una elecció segurament més que pensada i que potser va tenir a veure amb la història personal de la parella. La cançó que Cole va compondre poc abans d’entrar a l’hospital per ser tractat d’un càncer i que va gravar dies abans de morir té tots els ingredients de les cançons d’amor, però una insistència a repetir l’obvi que potser va ser el que va fer al marit de la professora triar-la: «Amor es va fer per a mi i per a tu / Amor es va fer per a mi i per a tu / Amor es va fer per a mi i per a tu...».
Entretots
En aquests temps en què tant es parla d’amor però tan poc de la mort, tret de si és violenta, l’últim ball del marit de la professora francesa davant del seu taüt cobra una dimensió moral que és la que ha fet commoure tantes persones i que d’altres es regiressin incòmodes, perquè el mirall dels altres ens reflecteix i ens obliga a revisar els nostres sentiments. Per això, el més fàcil és acusar el marit de la professora francesa i els seus amics de trivialitzar la mort o de buscar un minut de glòria en les xarxes socials quan el que ens passa és que ens incomoda el seu exemple, perquè ens fa pensar en la manera en què reaccionaríem nosaltres, no ja davant de l’assassinat de les nostres parelles, sinó davant de la seva simple mort, és a dir, si ballaríem amb el seu record per tota l’eternitat o de seguida les oblidaríem, que és el que sovint passa. ¿Ganes de cridar l’atenció o de desviar la nostra del que ens incomoda? Mentre ens entossudim a barallar-nos a tota hora per qualsevol motiu, mentre els informatius s’omplen de notícies que l’endemà ja no ho són, mentre la gent parla i parla d’assumptes sense interès, mentre la humanitat avança amb passos dubitatius cap a un futur que en res es diferenciarà del passat en el més profund, les dues qüestions que de veritat ens haurien d’importar, que són l’amor i la mort, són les grans oblidades de la gent, i per això la imatge del marit de la professora assassinada ballant sol davant el seu taüt ha commogut tantes persones.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
