Xavi en el seu turment

Ens hi quedem ancorats una estona més els que opinem del partit, que solem reblar el clau i fer veure que el que ha passat sobre la gespa marcarà l’estat d’ànim de no se sap quanta gent, potser fins d’un país, quan a tot estirar proporcionarà una mica de tertúlia animada de sobretaula. Simplement allarguem l’espectacle. I després hi ha l’entrenador. Aquest sí que veu el seu benestar emocional supeditat al resultat, a l’estil del joc i a les crítiques publicades o vociferades.

Només cal escoltar les paraules de Xavi dimarts en un acte a Terrassa per fer-se una idea del turment de l’entrenador. Condicionat potser pel fet de parlar a la seva ciutat natal envoltat de gent pròxima, el tècnic barcelonista es va obrir a exposar l’estrès amb què viu aquesta etapa professional amb una honestedat desarmant. 

Venia de proclamar en la roda de premsa prèvia a l’últim Madrid-Barça que se sentia «eufòric» de disfrutar de l’oportunitat de dirigir l’equip de la seva vida, malgrat la pressió que comporta el càrrec. I reia mentre ho deia amb aquella rialla franca i desdramatizadora que tan bé li funciona. Però deu ser la ciclotímia i vaivens emocionals que suposa posar-se el xandall d’entrenador del Barça, i estar amb els seus, que es va posar a airejar el costat fosc de la seva actual experiència. Hi ha un desgast, gairebé un martiri, que Xavi va verbalitzar sense pudor i sense màscara.

«Els pitjors dies»

«Els pitjors dies de la meva vida han sigut com a entrenador del Barça. En molts casos m’he fet la pregunta de si compensa», va dir. «És molt dur quan et diuen que no serveixes o no tens personalitat», va afegir. «Se’m jutja i se’m critica constantment. És dur, tinc una família i nens petits. Hi ha molts moments que no compensa ser entrenador del Barça», va rematar en una mena de psicoanàlisi pública. Paraules esborronadores, tot i que llegides sonen més esquinçades que escoltades de la seva veu, perquè Xavi s’expressa amb una proximitat que feia temps que no tenia un entrenador del Barça i que fa que tot soni més relatiu.

Recentment ja va parlar amb aquests termes torturats. Va ser després del partit davant el València. «Jo soc molt culer i tinc la sensació de vegades que falles a la gent. I això és complicat de gestionar», va indicar quan se li va qüestionar el model de joc dels últims partits.

Notícies relacionades

La visió del ‘cash’

Regeneració necessària mal plantejada

Es diria que Xavi, malgrat que cadascú viu la pressió a la seva manera, no és un tècnic amb qui hi hagi hagut un particular acarnissament, com va passar amb Koeman o Setién. Va líder a la Lliga, que és el que se li demanava, i en general la massa social li té carinyo i s’ha fet càrrec del difícil context en què va pujar a bord. 

Només se li pot dir que li toca construir-se una cuirassa ben dura i recordar-li que, al cap i a la fi, això és abans que res un xou. Ara ocupa el càrrec somiat, la cimera del seu projecte professional com a tècnic, i això afegeix càrrega, però seria una pena que no aconseguís disfrutar-ne de veritat.