Calidoscopi de Julio Llamazares Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Demolició

Sembla que fora de les nostres ciutats el que ja no s’utilitza destorba i s’ha d’arrambar sense contemplacions i arrasar de nou un paisatge que ja havia assimilat aquests elements

3
Es llegeix en minuts
Demolició

Epi_rc_es

El tancament final de la mineria va suposar l’abandonament de tots aquells elements (castellets, safarejos, maquinària, vies fèrries...) que van servir per extreure i portar el carbó als seus destinataris i que avui es rovellen, tret d’excepcions, sense remissió o són pastura de la rapinya general. Paral·lelament, les centrals tèrmiques on el carbó es cremava per produir energia elèctrica són demolides una rere l’altra, complerta la seva missió, sense cap respecte. A tall d’exemple, només a la província de Lleó, on n’hi va haver tres en funcionament, dues ja han sigut dinamitades (Anllares i La Robla) i la tercera, la de Compostilla, al costat de Ponferrada, que era la més gran de totes, espera ser dinamitada en qualsevol moment davant la impotència de moltes persones que considerem que aquests grans edificis industrials formen ja part del patrimoni paisatgístic i cultural d’una regió que, com les d’Aragó i Astúries, va contribuir al desenvolupament d’aquest país amb la seva mineria, que va arrasar els seus millors paisatges per crear-ne de nous. No es tracta de reivindicar la conservació de tots i cada un dels elements que van formar el patrimoni industrial i miner, que és abundantíssim, però, sí, la dels més destacats per raons històriques o paisatgístiques, com és el cas de l’enorme central tèrmica del Bierzo de Compostilla, on va tenir el seu naixement l’empresa Endesa, una de les principals companyies energètiques d’aquest país. Les altíssimes xemeneies de la central han presidit durant dècades el paisatge de Ponferrada i de mig Bierzo, i la seva absència la notarien els seus habitants tant com si de les d’una catedral es tractés. Com diuen els defensors de la seva conservació, amb el criteri de demolició que s’està seguint amb les centrals tèrmiques i altres edificis industrials i miners després del seu tancament, a Espanya no tindríem aqüeductes ni catedrals ni castells.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Cal dirigir la mirada a Europa per veure com als països més desenvolupats conserven les seves velles fàbriques donant-los una altra funció o, simplement, mantenint-les com a elements d’identificació paisatgística i cultural. Com a Espanya es va fer anys enrere amb alguns edificis medievals reconvertint-los, perquè no sucumbissin a la ruïna, en paradors de turisme, a molts països europeus antigues fàbriques i edificis sorgits al caliu de la industrialització dels dos segles anteriors han esdevingut museus, discoteques o centres culturals i d’oci, i així s’ha permès la seva conversió com en algunes ciutats d’Espanya ha ocorregut també últimament (l’antic escorxador o la fàbrica de Mahou de Madrid o les drassanes de Cadis i Barcelona, per exemple). Però sembla que fora de les nostres ciutats el que ja no s’utilitza destorba i s’ha d’arrambar sense contemplacions i arrasar de nou un paisatge que ja havia assimilat aquests elements igual que les persones que l’habiten; sembla que la seva sensibilitat i opinió no importen una vegada més. No van importar quan se’ls va destruir el que tenien, amb enormes construccions que ho van transformar sense consideració, i no importen ara quan es destrueixen aquests elements, una vegada ja integrats a la consciència de les persones. El temps, aquest element identificador, va passar deixant la seva pàtina, però res d’això semblen entendre els destructors d’un patrimoni industrial que no només és dels seus amos, sinó també de tots els que el senten seu. Com aquella amiga meva del Bierzo per a la qual la central tèrmica de Compostilla era un enorme barco il·luminat a la nit quan de nena tornava de Ponferrada al seu poble i la veia reflectint-se al Sil i que ara lamentarà que es perdi, si és que es porta a terme la destrucció finalment, com tants d’altres en lamentem d’altres.