L’espiral de la llibreta Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
A la ‘recherche’ del temps perdut a Twitter
En la seva última frase al llit de mort, Proust va agrair la cervesa
He dilapidat algunes hores a les xarxes socials, però també he rigut i après d’amics i coneguts que ara salten per la borda de Twitter com si fos el Titanic. No sé a què atenir-me: si quedar-se al barco fins a l’últim ‘pizzicato’ dels violins, o bé agafar el portant i acomiadar-me de l’ocellet blau amb un epitafi o una frase memorable, com la que pronunciaria algun monstre de la lletres abans de viatjar al més enllà. Adeu, ‘au revoir, mes amis’, ens veiem als bars, a les places, als llibres, exclamen alguns col·legues, amb la qual cosa queda tot dit. De vegades, pretens posar-te sentenciós i no et surt res més que xerrameca costumista, fins i tot a Marcel Proust, la mort del qual acaba de complir el centenari (18 de novembre de 1922). I mira per on, descobreixo, gandulejant a Twitter, l’última frase que se li atribueix a l’escriptor, pronunciada al llit de mort, que no és de les més brillants: «Gràcies, el meu estimat Odilon, per haver-me anat a buscar aquesta cervesa (al Ritz)». L’última frase i l’última cervesa, com la que no podran prendre al Mundial de Qatar. Ni tan sols Budweiser.
Entretots
La magdalena
Notícies relacionadesNo va ser en cervesa, sinó en una tassa de te on Proust va submergir la torrada, el pa de pessic o la magdalena que el va transportar, amb un estremiment, a la infància, als estius a la casa dels avis, a Combray, a l’olor dels geranis i tarongers, a aquesta successió de matins que va irrompre en la seva consciència arrossegant «la desfilada, la càrrega incessant de les hores felices». El gran geni de les lletres franceses confiava poc en la intel·ligència, en els seus temptejos, oscil·lacions i retirades desastroses. Per tornar a captar velles impressions, per ressuscitar allò viscut, preferia els sentits i els objectes, on es guareixen les hores mortes.
Tenacitat
Proust no tenia diari i tampoc va escriure les seves memòries. El seu «jo» més íntim s’embosca en les cartes, enla correspondència meticulosa que va mantenir durant tota la seva vida, acabada d’editar per Acantilado. I potser en les respostes del famós «qüestionari Proust», un joc que li va proposar una amiga de la infància, Antoinette Faure, amb 24 preguntes confessionals. L’escriptor el va completar dues vegades, la primera als 14 anys i la segona, ja adult, als 20 o 21. En la segona ocasió, crida poderosament l’atenció la resposta a «¿quin és el teu principal defecte?». Contesta Proust que «la falta de voluntat». Sorprèn aquesta confessió en algú capaç d’escriure les 3.371 pàgines d’‘A la recerca de temps perdut’, un monument de la literatura en majúscules. Tot i que potser va encertar: som això, eterna insatisfacció i temps que irremeiablement flueix, flueix i flueix.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
