Qatar, un Mundial per ruboritzar-se

Tot fa pudor de podrit en el Mundial de Qatar des del dia en què la FIFA va triar l’emirat per organitzar-lo. Tot fa una pudor espantosa en el negoci de l’esport a gran escala quan exerceix el paper de blanquejador de règims impresentables. No és la primera vegada que passa –la llista de dríblings a la decència és llarguíssima; la Supercopa d’Espanya tornarà al gener a l’Aràbia Saudita, una teocràcia immoral–, però la dimensió que adquireix qualsevol esdeveniment relacionat amb el futbol confereix un perfil especial al cas qatarià i revela la malaltissa insensibilitat de la FIFA, que té una única vara de mesurar: la quantia del negoci a la vista, el compte de resultats encobert per una opacitat extrema. Que serveixi al país escollit per difondre un espot publicitari universal d’un mes de durada per mostrar-se com el millor dels mons no li importa gaire a la FIFA o, siguem francs, no li importa gens.

Relativitzar el respecte i el compromís amb els drets humans fa pudor de podrit. Quan es relativitzen tals drets, desapareixen; si es fa, a més, en nom de la tradició, dels costums i de la religió, surten malmesos, irresponsablement caricaturitzats, la tradició, els costums i la religió, sotmesos al biaix i els interessos de l’elit governant, en aquest cas la qatariana. A l’impugnar-se la universalitat de certs valors –la lliure elecció, l’autonomia dels individus, el lliure examen, la llibertat de moviments, la llibertat d’opinió, la llibertat sexual, la igualtat entre homes i dones, la llibertat de credo–, es deixa sense efecte el llegat cultural dels Llums, d’aquest salt qualitatiu extraordinari que va fer dels súbdits ciutadans.

El mundial mai s’hauria d’haver celebrat a Qatar. Resulta sorprenent –és un terme amable per evitar un exabrupte– que fins fa només uns dies Joseph Blatter, expresident de la FIFA, no s’adonés que encarregar el Mundial a Qatar va ser un immens error; en realitat, ell va anunciar l’elecció amb desmesurat entusiasme. Resulta encara més sorprenent –una altra vegada l’amabilitat en evitació de l’exabrupte– que Gianni Infantino, president de la FIFA en exercici, defineixi la cita de Qatar com «el Mundial més accessible i inclusiu», alhora que un futbolista qatarià adverteix que els que vagin al seu país s’hauran d’atenir als requisits de la tradició local. Fa l’efecte que, en el món d’Infantino, el caràcter accessible de l’esdeveniment es fixa només en com de fàcil és volar fins a Doha; quant a la condició d’inclusiu, no hi ha manera de resoldre l’endevinalla.

La xifra de morts ocorregudes en la construcció dels estadis i altres infraestructures relacionades amb el Mundial no és l’única dada que porta a pensar que el torneig no hauria d’haver viatjar mai fins al golf Pèrsic, però és massa sagnant –literalment sagnant– per deixar d’esmentar-la: més de 6.500 morts a les obres, segons rigorosa comptabilitat del rigorosíssim The Guardian. Que les autoritats qatarianes redueixin la xifra a tres morts és un consumat exercici de menyspreu a la intel·ligència; és impossible donar crèdit a la versió oficial per poc que s’estigui al dia de les condicions precàries que suporten els milers de treballadors estrangers contractats, procedents la majoria de països d’Àsia amb bosses de pobresa gegants (Índia, Pakistan, Filipines, Iran).

Un cop sabut i debatut el perfil ominós del Mundial, no té sentit engegar el televisor i seguir la competició amb mala consciència. La mala consciència s’ha de limitar als que van atorgar a Qatar el campionat, als que maquillen la realitat social d’un país extremadament dual, amb una població estrangera no occidental que s’acosta als dos milions de persones sense gairebé drets. La mala consciència l’haurien de tenir els que presenten un emirat absolutista com una terra de promissió amb una renda per càpita de 66.000 dòlars (la d’Espanya és menys de la meitat). La mala consciència l’haurien d’experimentar els que difonen una imatge del món àrab que poc o res té a veure amb la de societats en crisi en les quals es va entreobrir la porta de les primaveres fa una dècada o més, però es va tancar de cop entre crits i murmuris sense més protestes ni preocupació d’Occident.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Ni els futbolistes són agitadors socials –aquesta no és, almenys, la seva funció principal– ni els amants del futbol arreu del món han de justificar-se amb complexes digressions retòriques. Com remarca Emilio Pérez de Rozas en el seu article de dimecres passat ...i Qatar segueix impertorbable, «ara resulta que tots els cínics que han contribuït a blanquejar l’estil de vida de Qatar amb aquesta fastuosa Copa esperen que els futbolistes denunciïn el que ells han silenciat».

Al que en veritat estan obligats els gestors de l’esport d’alta competició és a prendre nota de la reacció dels artistes que s’han negat a actuar en la cerimònia inaugural, de les seleccions que han decidit incorporar als seus uniformes l’arc de Sant Martí que distingeix el moviment LGTBI, dels que des d’entorns socials molt variats reclamen un sanejament de l’esport perquè deixi de ser simplement un espai d’enriquiment en el si de l’economia global, acomodat a una moral de situació gens exigent. Tot dirigit a evitar al més aviat possible que prossegueixi la trista cronologia del disbarat esportiu que va començar potser amb el Mundial de futbol de 1978, celebrat a l’Argentina en plena degolladissa. Si instàncies com la FIFA no hi posen fre, Qatar no serà l’últim motiu de rubor.