La plaça Sant Felip Neri, el nostre centre de gravetat

«Fem via, Lluc! Arribem tard a l’escola!», és la frase que dia rere dia se sent a casa i segurament en la majoria de llars amb nens. A l’obrir la porta del carrer no sabem què ens trobarem. Això és el que té viure a Ciutat Vella, viure al Gòtic. Caminant per la Baixada de Santa Eulàlia, a tres quarts de nou del matí, ja trobem els grups de turistes que s’amunteguen davant la Santa, escoltant el guia que els explica la seva història, com sempre, exagerant-la i embellint-la. Mentre pugem anem trobant companys d’escola: avui la Lola, ahir el Martí i l’Arnau, i comencem l’eslàlom, esquivant els turistes ràpidament per evitar que un altre grup ens atrapi abans d’entrar al carrer de Sant Felip Neri. Una vegada dins, les rialles dels nens ja ens donen la benvinguda. A la plaça, els nens juguen, corren, criden, mentre fan la cua per entrar a l’escola. Els pares i mares aprofiten per parlar amb les mestres, també per xerrar entre elles, per parlar, en definitiva, per conèixer-se.

Aquesta quotidianitat, aparentment normal, es converteix en un fet insòlit i gairebé únic en barris com el Gòtic, on els espais de trobada veïnal han acabat desapareixent per una pressió turística desmesurada que ha fet ingovernable l’espai públic, i que aparta, arracona i expulsa els seus veïns i veïnes.

Però, ¿a què és deguda aquesta excepcionalitat? Doncs a dues variables molt concretes, al lloc i a l’ús.

El lloc és la plaça, la plaça com a subjecte i objecte però, sobretot, com a escenari de relacions socials. Un espai que acull i no expulsa, que protegeix i no exposa, que genera espais d’igualtat i no jerarquitza, que integra i no fragmenta, que veu i és vist.

L’ús és l’escola, una escola que traspassa els seus límits físics i exerceix un control democràtic de la plaça, i que empodera els nens i les famílies que la utilitzen dia rere dia. Una escola generadora de capital social i cívic, la qual a través dels seus valors compartits ajuda a créixer socialment el seu entorn més pròxim.

Aquest binomi plaça-escola, lloc-ús és el garant de la xarxa d’equilibris socials que ha fet funcionar aquest espai públic durant anys, i és el que cal lluitar per preservar. Lluites que volen ser titllades de conservadores però que, en realitat, són les més transgressores ja que s’enfronten a la globalitat imperant. Les famílies de l’escola de Sant Felip Neri ho sabem bé.

Això ens demostra i constata que, davant l’homogeneïtzació turística impulsada per l’economia global, que fa aparèixer els mateixos negocis sigui quina sigui la ciutat, només ens queda apostar per mantenir allò únic, reivindicant l’espai públic; o crear ecosistemes que permetin preservar aquest espai promovent una quotidianitat col·lectiva.

Amb el recent pas a la xarxa pública de l’escola Sant Felip Neri aquesta excepcionalitat es manté, garantint la continuïtat del trinomi escola, nens i plaça. I ho fa al cor de la ciutat, al lloc més feble, al lloc més exposat, cridant fort i llançant un missatge d’esperança: ¡encara és possible viure al Gòtic!

La impotència de l’espai públic per donar resposta a aquest repte no és única del Gòtic, de Ciutat Vella ni de Barcelona, és un repte global que cal combatre des de baix, generant ordre urbà des de la interacció social i local. I el lloc idoni per començar a fer-ho és des de les places. Prenguem les places com a unitat de mesura, pensem-les com a autèntiques infraestructures urbanes relacionals, com a centres de gravetat dels barris, com a generadores de comerç de proximitat, com a contenidores d’equipaments i de serveis públics, i que es converteixin en la llavor per començar a reteixir el futur dels nostres barris i ciutats.

Notícies relacionades

Les famílies del Sant Felip Neri pressionen l’Arquebisbat per passar a la pública

Dir-se Terricabras

Franco Battiato buscava el seu «‘centro di gravità permanente...’», els nostres barris ja ho tenen, són les seves places, ara només cal activar-les socialment.

Per tot això només ens queda dir que: defensar l’escola és defensar la plaça i fer barri.