L’impost sobre el patrimoni al món

De fet, en els últims anys, diversos països han suprimit el seu impost sobre el patrimoni. És el cas d’Àustria i Dinamarca (1995), Alemanya (1997), Finlàndia (2006), Luxemburg (2006), Suècia (2007) i França (2018). La constatació d’aquestes dades aconsella investigar els motius que es troben després de la seva contínua desaparició dels sistemes fiscals. Si bé resulta complex ser exhaustiu sobre això, és possible oferir una breu síntesi dels fets més rellevants que expliquen el fenomen, atenent al debat sobre la seva desaparició a la pràctica totalitat dels països europeus.

N’hi hauria prou de considerar els principis tributaris per justificar-ne la desaparició. Abans que res, es vulnera el principi d’equitat, al produir-se un evident fenomen de doble imposició, ja que tot actiu professional rebut per una persona física ho és, bé com a conseqüència de la seva feina o activitat professional (gravada per l’impost sobre la renda), bé com a rendiment o guany derivat d’inversions financeres o immobiliàries (també subjectes a aquest impost), al marge de la tributació sobre la propietat, els vehicles o rendiments presumptes en la renda, impostos tots ells, que graven béns patrimonials.

Des del punt de vista de l’eficiència, es pretén obtenir fons per finançar la despesa pública, i fomentar alhora l’estalvi i la inversió com a factors clau en la competitivitat de l’economia. Una sobreimposició sobre l’estalvi genera una disminució d’aquest, fet especialment greu en èpoques com l’actual, caracteritzada amb volums importants d’endeutament públic i privat. Addicionalment, els tipus impositius es trobaven, per a la majoria de contribuents, anul·lant la rendibilitat dels actius i, en conseqüència, entrant clarament en el cas de confiscatorietat.

Com a corol·lari de tot el que s’ha exposat, el principi de suficiència brillava per la seva absència, tenint en compte que la conflictivitat tributària que caracteritza aquesta figura impositiva generava costos fiscals indirectes que anul·laven pràcticament els efectes recaptatoris. D’altra banda, l’existència de l’impost provoca deslocalitzacions de contribuents, per la qual cosa el seu impacte fiscal en la recaptació resulta negatiu, tal com es va demostrar amb estudis comparats sobre aquesta en presència o absència de l’impost.

Notícies relacionades

Rèquiem per l’impost del patrimoni

Illa, malgrat Sánchez

En resum, des del punt de vista dels principis impositius (que han d’informar el sistema fiscal en un règim democràtic), tota figura tributària ha de respectar els principis d’equitat, eficiència i suficiència. En el cas d’aquest impost es vulnera l’equitat, al generar-se un suposat clar de doble imposició juntament amb un incompliment flagrant de l’equitat horitzontal. L’eficiència es veu reduïda, no només pel desincentiu que es genera a l’estalvi i la inversió, sinó també pel que suposa en termes negatius per a la competitivitat d’un país, a mesura que els seus competidors deixen d’aplicar-lo. Finalment, quant a la suficiència, les dades de recaptació van demostrar la falta d’operativitat de l’impost, i van generar a més seriosos dubtes en l’àmbit de la seguretat jurídica i incrementar notablement la conflictivitat tributària.

En conseqüència, no ens hem de sorprendre de la desaparició gradual de l’impost arreu del món, i en particular a la Unió Europea, el territori del món que respecta amb més intensitat els principis de la imposició. Si ens plantegem la valoració de l’impost en el marc de l’harmonització fiscal europea, el resultat no permet cap dubte.