Newsletter

La Barcelona que volem

Tots som responsables del futur d’una ciutat que ha de ser dinàmica, habitable i plural. Jo m’hi vull quedar

2
Es llegeix en minuts
La Barcelona que volem

Em vaig mudar a Barcelona per primera vegada des de la meva València fa 18 anys. No va ser una arribada que jo somiés al coixí de les nits de la meva infància. Tampoc va aparèixer en les inquietuds de la Gemma adolescent que ja sabia que de gran volia ser periodista. Vaig venir amb 32 anys perquè m’ho va proposar el primer dels sis directors de diari amb els quals he treballat. Vaig aterrar sola, sense xarxa, amb la meva gent a 348 quilòmetres i amb dubtes. ¿No hauria sigut millor anar a Madrid, capital de l’Ibex 35 i seu central de l’empresa en la qual treballava llavors, que allà també hi havia espai per a mi?

Barcelona em va fer seva immediatament. Va ajudar-hi el fet que és una ciutat de mar, com la terra de les meves arrels, i vaig caure rendida als seus carrers i als seus barris bategants; a la seva habitabilitat;a la seva gent diversa, progressista i amb amplitud de mires que em van acollir amb afecte i sense fissures; a la seva arquitectura fascinant; a la seva inabastable oferta cultural i a les seves oportunitats infinites

Vaig créixer en l’àmbit personal, amb vincles que encara avui són infrangibles, i en el professional. Sense aquella etapa de Barcelona, mai hauria pogut viure després als Estats Units i ser corresponsal durant l’última crisi financera. Tampoc al tornar a Espanya, a Madrid, hauria escrit sobre el sector bancari ni hauria exercit responsabilitats de direcció. 

Notícies relacionades

Cada vegada que he tornat de visita en tot aquest temps m’he alegrat del retrobament, tot i que mai m’hi he volgut tornar a mudar. Però una altra vegada, un director, en aquest cas el sisè, em va convèncer. Barcelona em va rebre amb una altra pell. La convivència és més complexa en una ciutat on la vivenda té cada vegada més de dret d’exclusió pels seus preus impossibles i on l’urbanisme desconcerta. També dolen la delinqüència, l’incivisme i algunes veus discordants, activistes i polaritzades, que fugen del diàleg, del progrés col·lectiu i de l’amplitud de mires d’abans. 

Però la Barcelona que volem segueix allà i és recuperable. És aquesta terra d’acollida que Carla Simón va descriure divendres en el pregó de la Mercè de forma tan magistral. Una urbs plural que basteix ponts sense rendir-se a la nostàlgia, dinàmica, que mira cap endavant i que afronta els seus reptes amb convicció. Amb propostes i no amb protestes, com molt bé diu Albert Sáez. Només cal buscar-la, respectar-la i celebrar-la entre tots. Som nosaltres, barcelonins de naixement o d’adopció, els responsables del seu futur, ja que una ciutat no és cap altra cosa que la suma de la seva gent. I jo vull quedar-me en aquesta