Sequera i inflació Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

L’últim estiu

Sembla que la fi del món espera al setembre, però carreteres, terrasses i hotels han penjat el cartell de complet

2
Es llegeix en minuts
L’últim estiu

Epi_rc_es

Baixes al supermercat a buscar sabó per a la rentadora, un tros de formatge i quatre ximpleries més i, pum, una cotnada de 30 euros al moneder. La inflació pica més que un xili de Jalapa. Ja s’ha consagrat fins al 10,8%, el nivell més alt des de 1984, quan el país es trobava immers en plena reconversió industrial d’alts forns i drassanes. El 1984, per cert, també va morir Richard Burton i es va descobrir l’immens forat de Banca Catalana (alguns anys no valen un rave, com els melons). Sembla que la fi del món espera el setembre, a la cantonada, però carreteres, terrasses i hotels han penjat el cartell de complet, com si no hi hagués un demà. Potser per això. El desig fervent de vacances sense mascaretes ni restriccions ha ajuntat tres estius en un, amb un malbaratament d’energia cec, febril, gairebé adolescent. Ara o mai. Un ‘carpe diem’ col·lectiu, i a la tardor ‘on verra’. Pinta el panorama econòmic tan lleig que ja han batejat el que ens ocupa com «l’últim estiu».

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Tanmateix, d’entre totes la plagues que ens amenacen, la que més em tortura en aquest precís moment és el canvi climàtic, aquesta sequera obsessiva que manté el mapa meteorològic com una font d’ous ferrats amb el rovell radiant. Fa veure que plou i, res, al final cau una pixada de gat. Escric des d’Andalusia, des del paisatge de la meva mare, a l’últim poble de la província granadina abans de trepitjar Jaén. Ja no en tornarem juntes; em sorprèn la serenitat amb què ho enuncia. Calor de forn. Al migdia, ensumem les ombres com gossos apallissats. Un estiu salvatge, com pocs. Quan cau la tarda i es pot respirar, munto al tot terreny del Manolo, el meu oncle segon –o sigui, un dels cosins de la meva mare–, per pujar a la muntanya a contemplar les oliveres que encara conserva la família. Aquí parlen de cordes en lloc de faneques. Els esbarzers que voregen el sender costa amunt haurien d’estar ara mateix quallats de mores sucoses, però els cobreix una pols resseca i espessa com el vellut. Fins i tot les cactàcies s’han empetitit. Les cigales grinyolen en cor catedralici. N’hi hauria prou amb una espurna minúscula per desencadenar l’Harmagedon, com a Zamora. Boscos deixats. Sagnia demogràfica. I s’omplen la boca amb el bla-bla-bla de l’Espanya buidada. ¿On són els ramats que netejaven els matolls? M’agrada escoltar el Manolo. Té un nom per a cada cosa en aquests camps que tant estima. M’explica que la collita d’oliva ve atroç: al maig, una onada de calor inusitat de 40 graus va desbaratar les flors dels arbres i, com que no ha plogut des d’aleshores, les olives s’han quedat petites, de la mida d’una ungla. Aquí l’oli és l’únic or. I les peonades estan baixíssimes, a 40 euros per 7 hores suant la cansalada sota un sol de ferro roent.

Notícies relacionades

Ahir a la nit vaig veure l’única tia àvia que em queda, la tieta Elena. «Ja no et veuré més», em va dir a l’abraçar-me.

De sobte, l’últim estiu.