Itàlia som tots

1

Es llegeix en minuts

Per què confiar en El Periódico

17 de de juliol del 2022. 21:01

0 Comentaris

Epi_rc_es

La crisi del govern italià no arriba per casualitat. Al marge de les maniobres dels seus socis, la càrrega de profunditat té molt a veure amb el descontentament després de la successió de crisi que han posat de manifest la falta d’un horitzó on retrobar esperances. La inflació desbocada, la capacitat minvant d’amplis sectors que comencen a qüestionar com fer front a costos bàsics de la vida, són darrere de la falta de confiança. Les aigües revoltes conviden el populisme. No hi ha millor moment que quan la desesperança estreny. D’aquí que des de l’esquerra radical del Moviment 5 Estrelles a la ultradreta de Mateo Salvini o els Germans d’Itàlia, demanin eleccions i deixin caure el govern de Mario Draghi. Les enquestes a Itàlia donen bons resultats als populismes, ja siguin d’esquerra, ultraconservadors o nacionalistes. Tot i que sembla l’opció més probable, Draghi mesurarà aquesta setmana les pròpies forces abans de confirmar si definitivament se’n va. En tot cas, la inestabilitat serà la constant a Itàlia hi hagi o no eleccions anticipades.

Incertesa al país transalpí

La dimissió de Draghi torna a sumir Itàlia en la incertesa política

Però el problema no és només d’Itàlia, es trasllada a tot Europa en el moment en què més estabilitat es necessita per gestionar la recuperació després de la pandèmia i més fermesa es requereix per fer front a l’amenaça russa. Itàlia no és una illa. Macron a França també es troba en el dilema d’una legislatura difícil, amb populistes a un costat i a l'altre de l’espectre; en altres països com Espanya, on els partits tradicionals encara mantenen certa hegemonia, la seva incapacitat per entendre’s, almenys durant l’emergència, també encoratja la inestabilitat. El govern de Draghi és la punta de llança que amenaça la resta d’Europa. El continent continua sent la regió del món on millor viu la classe mitjana, però ara mateix és precisament la que més sent l’amenaça, òrfena d’un horitzó on es pugui intuir sortida. Sense recuperació a la vista i una guerra a la frontera, la inestabilitat no és només d’Itàlia, és de tots.