Calidoscopi Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Robin Hood al revés

La redistribució de la riquesa per l’Estat a través dels diners dels impostos ha passat de ser dels que més tenen als que menys i que siguin aquests els que paguin als rics els seus capricis

3
Es llegeix en minuts
Robin Hood al revés

Epi_rc_es

Com a fill d’un mestre d’escola amb família nombrosa que va estudiar el Batxillerat gràcies a una beca (sense la beca no hauria pogut estudiar), no puc menys que meravellar-me davant l’última fantasia de la presidenta de la Comunitat de Madrid, aquesta dona que sembla arribada d’una altra galàxia, d’aprovar beques per a fills de famílies amb ingressos de fins a 180.000 euros que, a més, estudiïn en escoles privades. ¿Qui en dona més?, ens hauríem de preguntar aquí i deixar la resta de l’article en blanc, ja que és impossible fer cap consideració normal. Però és que no ha sigut només la presidenta de Madrid, de la salut mental de la qual molta gent comença ja a tenir dubtes (jo no: crec que és normal, fet que és pitjor), la que pensa que amb els diners de tots s’ha d’ajudar els rics que puguin pagar als seus fills els seus estudis en escoles de rics. La direcció nacional del seu partit en bloc ha sortit en la seva defensa, fins i tot dient el seu portaveu en el Parlament que amb uns ingressos anuals de 100.000 euros s’és de classe mitjana. Jo que pensava que ho era m’he quedat desinflat. L’argument que dona la presidenta de la Comunitat de Madrid per justificar la seva sorprenent mesura (no se’n coneix a Europa cap d’igual) és que la llibertat ha de ser igual per a tothom. I ho explica: si tots els madrilenys tenen dret a elegir l’escola que volen per als seus fills, seria discriminatori que els que elegeixen una escola privada no tinguin els mateixos drets, en aquest cas l’accés a una beca, que els de l’ensenyament públic. Torno a dir allò d’abans: a partir d’això hauria de deixar la resta de l’article per escriure, ja que és impossible dir una cosa coherent.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Però és que la passió em perd. Com a espanyol que va estudiar gràcies a una beca i com a pertanyent a la classe baixa d’aquest país (fins i tot les declaracions de Cuca Gamarra, la portaveu parlamentària del Partit Popular, creia que era de classe mitjana, però ja no), no acabo de comprendre com el que vaig estudiar a la Facultat de Dret sobre la redistribució de la riquesa per l’Estat a través dels diners dels impostos ha passat de ser dels que més tenen als que menys i que siguin aquests els que paguin als rics els seus capricis. Robin Hood, el llegendari malfactor anglès, també s’hauria quedat sense paraules com jo si de sobte hagués hagut de canviar els seus objectius i començar a robar els pobres per donar-ho als rics en lloc del que feia segons la llegenda, que era el contrari, però per sort per a ell es va morir abans que naixés Ayuso. No com jo, que soc el seu veí i he de sobreviure a les seves declaracions i ocurrències, demostració gairebé totes que a Espanya és veritat que qualsevol pot arribar a president, no als Estats Units d’Amèrica, on per arribar-hi s’ha de saber anglès. Arribat a aquest punt, no tinc més remei que acabar l’article, així que ho faré de la manera més educada i respectuosa possible. Recorreré per a això a Charles Bukowski i a Napoleó, dues persones lliures de tota sospita. Va dir Bukowski: «El problema del món és que les persones intel·ligents estan plenes de dubtes, mentre que les persones estúpides estan plenes de confiança en si mateixes». I Napoleó: «En política l’estupidesa no és un desavantatge». Que ningú pensi que em refereixo a la presidenta de la Comunitat de Madrid amb aquestes dues frases, em refereixo a mi per intentar entendre el món.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web