Calidoscopi de Julio Llamazares Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Capvespre a Nador
Aquest mar del color del vi que ens separa del tercer món, el mar d’Homer i del turisme internacional de luxe, és avui un immens mirall en el qual es reflecteixen les nostres contradiccions
Així vaig titular fa 34 anys un article per a una revista literària, El Urogallo, desapareguda fa molt, i així vull titular aquest article avui en vista de les persones amuntegades al terra, algunes agonitzants o ja mortes, a la ciutat del nord marroquí, a la frontera amb Melilla.
«Més que en els paisatges dels seus camps i que en l’arquitectura de les seves ciutats, més que en la perspectiva del seu horitzó i que en la vegetació, la diferència principal entre l’Àfrica i Europa està en el capvespre. Qui hagi vist la caiguda de la nit a l’altre costat del Mediterrani [...] ja deu haver comprovat que hi ha fronteres més fortes entre africans i europeus que la religió i el mar. Jo ho vaig entendre així aquella tarda a Nador, a la terrassa del Café Marítimo, mentre els altaveus de les mesquites saludaven l’arribada de la nit i un dolç cel negre, quallat de palmeres, s’amarava a poc a poc de la sang de les cabres que aquell dia havien sigut sacrificades en els mercats de totes les ciutats de l’islam...». Això vaig escriure fa 34 anys, però avui canviaria la sang de les cabres per la dels africans morts i ferits en el seu intent per passar a Espanya, sang que se suma a la de molts altres morts i ferits des d’aleshores en un dels sacrificis més inhumans i incomprensibles de tots els que tenen lloc al món, i no en el tercermundista i remot, sinó en l’europeu, perquè europees són les tanques i la policia que s’interposen entre els desesperats africans i nosaltres.
Des de la sort d’haver nascut a Europa és fàcil parlar de legalitat, tot i que no casi amb la caritat cristiana de la qual presumeixen uns ni amb la solidaritat que proclamen d’altres
La visió de dotzenes de cossos amuntegats al pati d’una caserna de la policia marroquina de Nador, alguns convulsant i d’altres ja immòbils, mentre els capturadors els miren, indiferents, hauria de remoure els estómacs, i encara més les consciències, de tots aquests que afirmen al bar a l’hora de l’aperitiu o a casa seva mentre dinen en família que s’ha d’impedir com sigui l’arribada d’estrangers a menys que vinguin amb els papers en regla. Des de la sort d’haver nascut a Europa és fàcil parlar de legalitat, tot i que no casi amb la caritat cristiana de la qual presumeixen uns ni amb la solidaritat que proclamen d’altres. Perquè entre els qui rebutgen compartir el nostre benestar amb els captaires n’hi ha de totes les ideologies, no necessàriament són tots d’extrema dreta. La declaració de Pedro Sánchez qualificant d’impecable l’actuació de les policies marroquina i espanyola a la frontera entre Melilla i Nador quan ja hi havia una dotzena de morts i un centenar de ferits no són tan diferents de les dels líders europeus neofeixistes ni de les de tots aquests catòlics que clamen contra l’avortament perquè estan a favor de la vida mentre callen en vista dels africans morts quan intenten fugir de la misèria o de la guerra. Segurament tots deuen dormir amb la consciència tranquil·la mentre d’altres no tenen on dormir ni caure morts.
Aquest mar del color del vi que ens separa del tercer món, el mar d’Homer i del turisme internacional de luxe, el mar al qual surten al capvespre els habitants dels dos continents per somiar, és avui un immens mirall en el qual es reflecteixen les nostres contradiccions, aquestes que tant ens dol reconèixer perquè creiem que som bons i solidaris per acollir els ucraïnesos que fugen de la tragèdia, que és el mateix del que fugen els africans que rebutgem.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
