Tornar a Von Trier

Des que es va anunciar, diverses persones pròximes han compartit a les xarxes o m’han comentat la barreja de ganes i de curiositat –també el punt de por– de tornar a veure al cine pel·lícules que les van impressionar molt, que les van afectar, en el seu moment. Només com a curiositat, la majoria d’aquests records cinèfils tenen a veure amb dues pel·lícules: ‘Rompiendo las olas’ (1996) i ‘Bailar en la oscuridad’ (2000). Per com d’extremes són la majoria de les seves propostes, estic convençuda que Von Trier no és un dels cineastes més descoberts i revisats des de la comoditat del sofà. Hi ha mil espectadors diferents, però crec de veritat que cal estar preparat per fer-se un cicle de les seves pel·lícules a casa. Descobrir-les o tornar-les a veure al cine, a més d’una oportunitat, és una porta oberta a enfrontar-se a plantejaments i qüestions profundes que, per l’estrès davant la saturació de propostes, hem oblidat els últims anys. O que hem temptejat i exposat d’una manera una mica superficial i titubejant. Se me n’ocorren almenys dos. Un és com es miren determinades pel·lícules amb els ulls del present. Tant si la nostra postura habitual és considerar que cal entendre-les en el seu context, que no hi ha context que valgui davant determinades decisions o una barreja de les dues coses, Von Trier ens farà dubtar. Ens farà dubtar fins i tot de nosaltres mateixos. Una altra és la qüestió de la representació de les emocions i dels estats d’ànim més extrems, fins i tot impossibles de suportar, en el cine. L’obsessió per localitzar el tema de les pel·lícules ha bloquejat l’anàlisi d’aquesta dimensió de les pel·lícules, i Von Trier torna a les sales per tornar-nos-la amb la clarividència i l’aflicció que el caracteritzen. Poder, ara com ara, veure o tornar a veure les pel·lícules de Von Trier en una sala és encara més important del que sembla.