No és França, és Europa

El que posa de manifest el resultat de la primera volta és que, d’una banda, s’ha acabat l’opció entre esquerres i dretes: cinc anys després s’enfronten de nou els mateixos candidats que van relegar socialistes i republicans. D’una altra, el joc ara està entre l’equilibri i el descontentament i la batalla s’entaula bàsicament a favor o en contra d’Europa. Durant les crisis dels vuitanta, Jacques Delors, ministre francès que després presidiria la Comissió, va dir que França havia d’elegir entre Europa o el declivi. Amb el pas del temps aquesta sensació ara és la contrària. Només un de cada tres francesos confia en la UE. París ha intentat, sense èxit fins ara, afluixar la fèrria doctrina fiscal marcada des de Berlín, que limita l’endeutament i la despesa dels Estats. Com a conseqüència, ha crescut l’escepticisme cap a Europa. Tot i que en la pandèmia i en la guerra la UE hagi respost, igual com en el cas de l’extrema dreta, el massiu vot d’esquerres entregat a Mélenchon, el que ara es disputen els dos candidats, també és un vot euroescèptic. Allà hi pot haver la clau del guanyador i la nostra. Els francesos tenen la paraula, però Europa està en joc. Macron és la millor carta per defensar-la perquè, si guanya Le Pen, la pinça amb els populistes d’Hongria no només debilitarà la idea d’Europa, l’acostarà, a més, al projecte de Putin.