La relliscada | Article de Pilar Garcés Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Nois, no sigueu com el Will
L’acte de contrició de Smith invalida els arguments d’aquells que, des del ‘machirulisme’, el pixapilisme o el feminisme, li van donar cobertura durant hores
Tota mare que, envaïda per la nostàlgia, es posa a pensar «que bufó que és el meu nen, tant de bo no creixés», s’ha sentit alleujada al veure en bucle l’escena de la bufetada de Will Smith al presentador de la gala dels Oscars, Chris Rock. Per sort, els nostres fills creixeran i no seran per sempre un adolescent obtús, tossut i sense criteri com ell. Que em perdonin els adolescents. Confesso que he hagut de recórrer a internet per veure quants anys té, ja que es conserva de meravella, i podria continuar interpretant per sempre ‘El príncep de Bel-Air’, sèrie en què encarnava un noi problemàtic enviat preventivament per la seva mare a casa dels seus oncles rics i sofisticats. El seu personatge, anomenat Will Smith, es burlava a tota hora del seu amanerat i ‘pijo’ cosí Carlton per la seva baixa estatura, i del seu estricte oncle Phil, que era jutge, per calb i gras. Que em perdonin les persones de talla per sota del percentil, les de pes no normatiu i... vaja, també els calbs i les calbes. Eren els 90 del segle passat, un podia al·ludir a l’alopècia aliena sense emportar-se un mastegot i amb fons de rialles enllaunades. Però centrem-nos en el tema: Will Smith farà 53 anys i continua sent un immadur en l’edat de la poca-solta. Primer riu amb l’acudit del seu amic Rock, i quan observa que a la seva dona no li ha agradat, s’aixeca per retre-li comptes, li clava la bufetada mig somrient, i després es posa a cridar deixant anar renecs. Ell solet es posa en un embolic i acaba somiquejant i arruïnant un dels millors moments de la seva vida, el de recollir el més alt guardó del cine per una pel·lícula perfectament prescindible. Hormones versus cervell i raciocini, que em perdonin els endocrinòlegs. Un telefilm d’embolics a l’institut amb damisel·les necessitades de defensors aguerrits. Un esbirro de pati, ‘que te meto’. Petits, espavileu, no sigueu com el Will. Adults: no aplaudiu el Will, no s’ho mereix.
Entretots
El que va fer va ser inacceptable i indefensable. Ho diu ell mateix quan, com qualsevol noi que es desperta amb una ressaca de cavall després de la festa hollywoodiana, s’adona l’endemà de l’estupidesa i la gravetat dels seus actes que potser li porten aquestes coses, com es diuen... conseqüències. Li haurem d’agrair la lucidesa de condemnar sense pal·liatius ni atenuants el seu estirabot de violència contra un company que feia una feina, amb més encert o amb menys. El seu acte de contrició invalida els arguments d’aquells que, des del ‘machirulisme’, el pixapilisme o el feminisme, li van donar cobertura durant hores. Els que el van ovacionar en calent i després en fred s’equivoquen tant que fins i tot Will Smith se n’ha adonat. L’acudit era una xorrada perfectament encaixable per a Jada Pinket Smith, una dona que va dir a les seves xarxes socials estar «encantada» amb el seu cap rapat i passar moltíssim del que diguin els altres; que sol exposar per un preu la vida íntima de la seva família però no tolera una broma. Una actriu d’extens currículum que, igual com totes les seves companyes, venia de desfilar per una alfombra vermella que no és precisament una passarel·la de diversitat i atributs intel·lectuals. Però no oblidem la víctima, Chris Rock. Haurà de ser substituït en pròximes gales per algú que resulti prou avorrit per no molestar ningú. Se m’acut Jaden Smith, fill de Will i Jada, guanyador d’un Razzie (l’anti Oscar) el 2013, incapaç de fer un acudit sobre Mahoma, ni sobre política, ni sobre calbs ni sobre res, i amb la seva dosi de sobreactuació assegurada perquè li ve de família.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
