Article de Desirée de Fez Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Cine: Castigar el desfasament

Hi ha certa tendència a menysprear les maneres de fer que no es corresponen amb els temps, a ventilar-se les pel·lícules que són a anys llum de la conversa, els relats i els gustos estètics del moment

1
Es llegeix en minuts
Cine: Castigar el desfasament

Fa uns dies es va estrenar a Prime Video ‘Deep Water’, la primera pel·lícula en vint anys d’Adrian Lyne, director de ‘Nou setmanes i mitja’ (1986), ‘Atracció fatal’ (1987) i ‘Infidel’ (2002). Protagonitzada per Ana de Armas i Ben Affleck, venia precedida de certa expectació per raons no cinematogràfiques: va ser la pel·lícula en què els actors, ja separats, es van enamorar. No obstant, l’estrena (inicialment anava a ser en cines) ha sigut bastant discreta. ‘Deep Water’ té defensors, entre els que em trobo sense distància irònica: m’agrada. És una pel·lícula estranya, perversa i molt divertida (voluntàriament). Malgrat tot, la recepció general ha sigut més aviat dolenta. És cert que això passa amb moltes pel·lícules. Però, d’alguna manera, ‘Deep Water’ entraria en un grup específic de pel·lícules: les que, en part, provoquen rebuig perquè pertanyen a una altra època.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Això no vol dir que ‘Deep Water’, ‘thriller’ eròtic sobre un matrimoni molt particular, sigui una obra mestra incompresa. Per a mi és una proposta amb problemes que per a d’altres poden ser catastròfics. Però sí que crec que hi ha certa tendència a menysprear les maneres de fer que no es corresponen amb els temps, a ventilar-se les pel·lícules que, sense ser exercicis conscients de nostàlgia, són a anys llum de la conversa, els relats i els gustos estètics del moment. De vegades, el desaire ve després de buscar-hi una broma que no tenen: aquest gest terrible de mirar les pel·lícules de dalt a baix. I d’altres, aquestes propostes es rebutgen simplement per estar fora de la realitat. No puc evitar pensar que amb ‘Deep Water’ passen les dues coses. Disgusta perquè és divertida però no al seu pesar: pots riure amb ella perquè és meravellosament delirant, no perquè el director i els guionistes siguin ineptes. I disgusta, sobretot, perquè Lyne podria haver dirigit un ‘thriller random’ de plataforma i ha preferit ser fidel al seu estil (premisses absurdes, relacions perverses, erotisme, sensualitat). Ha fet el que li ha donat la gana, cosa que sap, que en el passat li va funcionar i que el situa com a un director bastant únic que pot horroritzar (per descomptat), però que no té sentit qüestionar-se per fer un cine desfasat.

Temes:

Cine