Sàhara Amb una pinça al nas

És menys discutible que la naturalesa del règim marroquí fa especialment difícil aconseguir un ambient de relacions estables. El rei Mohamed VI és el primer actor polític del seu país, que estableix en cada moment el rumb a seguir, quan s’ha d’ augmentar la pressió sobre Ceuta i Melilla i quan s’ha de desconjuntar els fluxos migratoris amb episodis tan reprovables com el que va passar a Ceuta el maig passat, que va acabar amb la retirada de l’ambaixadora a Madrid i una multitud de joves a la platja, manipulats per Rabat. L’última reforma constitucional a penes ha reduït a la pràctica les atribucions del rei que, sens dubte, es van reforçar el 2020 quan Donald Trump va reconèixer la marroquinitat del Sàhara Occidental (a canvi, el Marroc va reconèixer l’Estat d’Israel).

Aquesta capacitat de palau per intervenir en tot és inversament proporcional a la incapacitat o debilitat de les Nacions Unides per portar a la pràctica les seves iniciatives. En el cas del Sàhara, mai ha semblat versemblant que els successius mediadors poguessin tirar endavant la celebració d’un referèndum d’autodeterminació, si la diplomàcia té manca de recolzaments certs més enllà de les bones intencions; reforçada la fórmula autonomista per successius recolzaments importants –França i Alemanya–, determinants per consolidar la negativa del Marroc a revisar el cens amb què pretenia que se celebrés el referèndum.

Ningú amb força real d’intervenció i decantació va ser capaç d’evitar la condemna de l’exili sahrauí a viure al desert de Tindouf en condicions precàries, sempre a mercè dels designis d’Algèria, que manté tancada la frontera amb el Marroc des de fa quatre dècades. Les mostres de solidaritat, d’abnegada col·laboració i ajuda amb les famílies sahrauís, de cooperació amb el Front Polisario, han sigut un factor determinant en la simpatia de l’opinió pública espanyola per la causa sahrauí, però han sigut, alhora, un arbre que no ha donat fruits tangibles, sinó només un horitzó reduït a seguir a Tindouf. 

Notícies relacionades

Algèria crida a consultes amb efecte «immediat» el seu ambaixador a Madrid per la posició sobre el Sàhara

¿Per què es protegeix els fumadors?

La guerra d’Ucraïna, la necessitat de l’OTAN de deixar el flanc sud lliure de sobresalts –ho seria, per exemple, una crisi migratòria de grans dimensions–, el fet que els Estats Units considera el Marroc un complement insubstituïble en el disseny de la seguretat al Mediterrani, ha propiciat que es precipitessin els esdeveniments. El que va seguir l’acollida a Espanya de Brahim Gali, president de la República Àrab Sahrauí Democràtica, per ser tractat de covid és la prova irrefutable que la situació al Sàhara Occidental comporta un poder de desestabilització que potser ni la Unió Europea ni l’OTAN poden assumir. Dues guerres alhora, tot i que una sigui híbrida, s’han d’evitar sempre.

¿Garanteix el recolzament a la solució autonomista la resolució del conflicte i redueix els riscos? Per descomptat que no perquè, perquè passés una cosa així, el Front Polisario hauria de sumar-se a l’operació i perquè encara s’ha de conèixer la repercussió que el pas fet té en la relació d’Espanya amb Algèria (el gas flueix, però ha cridat a l’ambaixador a consultes). ¿S’ha d’acollir el recolzament espanyol a l’autonomia amb una pinça al nas? Sembla inevitable perquè pot ser que decisions d’aquesta mena formin part del realisme més feridor, però són de molt difícil i pesada digestió, tenint en compte que ningú s’ha molestat a preguntar als sahrauís com veuen el seu futur.