Calidoscopi Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Érem feliços
De sobte tot se’n va en orris i sense que un ho esperi ni hi estigui preparat es troba que la normalitat en què vivia no és tal
En plena explosió de la pandèmia, quan les seves conseqüències ens terroritzaven perquè encara no en coneixíem l’autèntica dimensió, el periodista Íñigo Domínguez va titular un article al diari ‘El País’: ‘Érem feliços i no ho sabíem’. El títol l’hi havia donat, segons ell, el seu perruquer, que li va parlar de la normalitat en què vivia a la seva Veneçuela natal i que de sobte se’n va anar per l’embornal: «En aquestes xerrades erràtiques, amb la ràdio de fons, que es tenen a la perruqueria, vam acabar parlant de com de sobte es trenca la normalitat. Em va explicar com va anar degenerant la situació, no li va quedar més remei que emigrar, i com ara cada matí de la seva vida recordava el dia que va haver de tancar la porta de casa seva i anar-se’n, i com cada nit somia amb el moment en què tornarà a posar la clau al pany i podrà tornar-hi. Se’m va quedar una frase. Em va explicar que ha evocat moltes vegades com era la vida abans de tot, les xerrades intranscendents al bar, amb els amics, queixant-se d’això i d’això altre, com passava el temps de forma intranscendent. I va dir: «Érem feliços i no ho sabíem».
Entretots
Des que ho vaig llegir he recordat moltes vegades aquesta frase i l’article, que és, crec, la millor descripció de la pandèmia que s’ha fet i qui diu de la pandèmia diu de la guerra. De sobte tot se’n va en orris i sense que un ho esperi ni hi estigui preparat es troba que la normalitat en què vivia no és tal i tot el que creia impossible li està passant a ell. Fa dos anys va ser la pandèmia i ara és la guerra a Europa (una cosa que ni imaginàvem) i, enmig, l’erupció d’un volcà que arrasa una illa i la de les pitjors idees, que crèiem superades ja però que tornin del segle XX per plantejar-nos la disjuntiva dels qui ho van viure i patir: feixisme o democràcia.
Les generacions d’europeus que vam néixer després dels anys 50 del segle passat havíem arribat fins avui sense haver conegut una gran guerra ni una pandèmia, un privilegi que no en va tenir cap abans en la història. En la d’Espanya, en concret, no hi va haver cap període de més d’un quart de segle sense un conflicte bèl·lic o una dictadura, que en el cas dels nascuts després de 1975 ni tan sols van arribar a conèixer. Però de sobte la bona sort es va evaporar. En poc temps la Història es va trencar i coses que crèiem alienes a nosaltres estan aquí de tornada. Primer va ser una crisi econòmica, després una sanitària (que encara continua) i quan ja crèiem que sortiríem de les dues anteriors, n’ha arribat una tercera, la guerra entre Ucraïna i Rússia el desenvolupament i abast de la qual no és fàcil vaticinar tal com estan les coses. I de sobte tots, com el perruquer veneçolà d’Íñigo Domínguez, hem despertat del nostre somni sobresaltats sense acabar de creure que tot el que estem veient ens estigui passant a nosaltres. I, com ell, comencem a valorar la felicitat que teníem malgrat que no en fóssim conscients. Perquè la felicitat no era altra cosa que la normalitat, aquest «com passava el temps de forma intranscendent, les xerrades al bar amb els amics queixant-nos d’això i això altre» que, quan ho vivíem, ens semblava avorrit i mancat d’emoció i que ara veiem perillar, cosa que ens fa posar nerviosos. Perquè la felicitat és això: poder obrir cada dia els ulls sense por de fer-ho.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
