Audiovisual Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
No miris més Twitter
Crec sincerament que el cine i les xarxes socials no havien estat mai tan a prop. ‘No mires arriba’ neix a les xarxes, sembla brotar de la seva inquietud i preocupació, però també de la seva ràbia i de la seva fúria
Aquesta columna neix vella i antipàtica perquè va sobre ‘No mires arriba’, la pel·lícula de la qual tothom parla. O de la qual tothom parlava. Neix vella perquè, a una setmana de la seva estrena a Netflix, ningú en vol saber res més. A l’assumpció de la rapidesa amb què moren avui les pel·lícules s’hi suma el cansament per l’allau d’opinions creuades aquests dies a les xarxes. Aquesta vegada som bastant a prop de poder respondre que no a una de les preguntes estrella de Twitter, una pregunta impertinent que apareix cada dos per tres: ¿queda algú que no hagi opinat ja sobre tal pel·lícula? ¿Hi ha algú que encara no tingui opinió sobre tal cosa? I neix antipàtica pel mateix, perquè la pel·lícula d’Adam McKay, un combinat de sàtira política i ciència-ficció, ha portat al límit una reacció injusta en què, qui més, qui menys, hem caigut tots alguna vegada. Es tracta d’agafar-li mania a una pel·lícula abans de veure-la per pur cansament, per haver vist, sentit i llegit tant sobre aquesta que se te’n van les ganes de veure-la i fins i tot arribes a pensar que l’has vist sense veure-la. Més encara quan la pel·lícula parla de l’estat del món.
Entretots
No obstant, fins i tot sabent que aquest article està condemnat a l’autodestrucció per aquestes raons, no tenia sentit tancar el 2021 (la meva última columna de l’any) sense contemplar el fenomen ‘No mires arriba’. Sobretot perquè, en realitat, té molt a veure amb aquesta exposició inicial sobre la saturació, l’embafament i l’enuig. Bàsicament, perquè són els materials dels quals estan fets tant la pel·lícula de McKay com l’ànim i la conversa a les xarxes socials (en queden excloses aquelles persones que asseguren haver-hi trobat espais de pau). Crec sincerament que, assumptes de ‘fan service’ a una banda, el cine i les xarxes socials no havien estat mai tan a prop. ‘No mires arriba’ neix a Twitter, sembla brotar de la seva inquietud i preocupació, però també de la seva ràbia i de la seva fúria. I mor a Twitter pel mateix, per la seva inquietud, la seva preocupació, la seva ràbia i la seva fúria. Ara només m’interessa una cosa: saber com respira la pel·lícula entre espectadors menys enganxats a les dinàmiques de Twitter que jo i que tots els que han alimentat aquests dies l’enfurismada (i molt divertida) contesa a les xarxes sobre ‘No mires arriba’.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
