En castellà, també

Cal recordar que, durant la Transició, socialistes i comunistes propugnaven que l’escola fos «també en català» (sense excloure el castellà), és a dir, es volia la normalització d’una llengua maltractada pel franquisme. Però el pujolisme, ideològicament deutor d’Òmnium Cultural, va acabar imposant el «només en català». És a dir, bilingüisme catalanista davant monolingüisme nacionalista. El problema és que, anys després, una part de l’esquerra va acabar creient que aquest model d’exclusió era el seu i que la promoció de la llengua catalana passava per erradicar el castellà de l’àmbit públic. Un disbarat pedagògic en una societat amb dues llengües oficials i un hipocresia d’escàndol perquè les elits (també les polítiques) han portat els seus fills a centres trilingües o a escoles angleses, franceses, alemanyes o italianes. El nacionalisme ha convertit –amb l’ajuda de molt tonto útil– la immersió en un tòtem intocable, plantejant un absurd tot o res. O tot en català, o la llengua de Rodoreda i Espriu se’ns mor, es pretén fer-nos creure. El que realment li ha fet mal és la seva politització amb el procés i les imposicions monolingües dels nacionalistes. La sentència judicial acabarà executant-se a totes les escoles, tot i que el Govern Sánchez no vulgui mullar-se per no molestar ERC.