De l’arbre a la balena

La meva relació amb les plantes, a més de recollir mores durant les vacances a Sau, ve de l’article que, de nano, vaig llegir a la revista ‘Mundo Científic’; em va atraure la portada, tractava sobre un naturalista del XIX: Gregor Mendel. Ell va treballar amb la planta del pèsol sobre qüestions d’hibridació i vaig decidir reproduir, al balcó de casa, els mateixos experiments. Un desastre. Vaig omplir la casa de testos, terra i flors diverses. Tot va acabar pansint-se.

Temps després, a sisè d’EGB, amb motiu d’unes convivències a Ogassa, vaig veure per primera vegada un herbari. Que m’ensenyessin a identificar, recollir i premsar plantes va ser tota una revelació. Segur que Darwin va sentir el mateix quan el seu professor a Cambridge, Henslow, li va mostrar els fonaments de la botànica. Allà, a prop de les antigues mines de carbó, va néixer el meu amor incondicional per les falgueres. Sí, aquestes plantes tan antigues que no sempre desperten passions al no mostrar boniques i flamants flors. ¿Monòtones? ¡Si ho tenen tot! Des de les més diminutes falgueres a les arborescents presenten unes formes meravelloses; a més del seu ja esmentat pedigrí. I és que on vaig trobar la falguera viva, també vam trobar una falguera fossilitzada sobre una placa pètria del carbonífer: més de 300.000 milions d’anys.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

I és que les plantes haurien de merèixer més atenció. Les havíem col·locat a la part inferior d’una falsa piràmide de la vida; quan l’evolució és, precisament, en forma d’arbre. Compartim un origen comú amb tots els vegetals, tot i que visquin a l’ombra de la fascinació que causen en nosaltres els animals; ¿per què la majoria es mouen i lluen millor als documentals? ¿Per què tenen ulls expressius que entendreixen l’espectador? Exacte, solem desfer-nos davant la mirada d’un llobató, però ens quedem indiferents davant un brot vegetal. Fins que va aparèixer el colossal sir David Attenborough com un modern José Celestino Mutis. Ens explicava que va haver de convèncer els directius de la BBC perquè el deixessin filmar una minisèrie sobre el món vegetal: ‘Life of plants’ (1995). En els seus sis episodis –que es van convertir en èxit de vendes mundial– va fer que seguíssim una llavor de manglar per l’oceà, fins a desembarcar i germinar en una illa, amb la mateixa passió i tensió que una cacera al Serengeti.

I un s’emociona escoltant, embadalit, Nalini Nadkarni. Un dia abans de ser guardonada amb el Premi Nat 2021, ens vam asseure sota l’esquelet de la Brava, el rorqual que presideix l’entrada al Museu de Ciències Naturals. El motiu era parlar sobre el seu treball i comunicar-lo a la ciutadania. Et rendeixes davant la seva manera d’explicar com amb cordes i arnès ascendeix a la part més alta dels arbres, com Jorge Mederos a Collserola; també amb grues i globus d’aire calent. Tant porta a la sang el pujar pels arbres que, si hagués tingut l’arnès a prop, prenent les costelles com a branques, se’ns enfila al dosser de la balena. La mira amb cara entremaliada. Perquè només és la reina allà al dosser, a terra s’abraça a la Marta, de l’equip del museu: «¡Som germanes!». També s’abraça a la Cristina i la Gemma, i li envia abraçades a la Carlota. A mi, encara amarat en suor –com si fos al bosc plujós–, em dona la mà i somriu. «Fins demà, Jordi».