David Chappelle surt de caça

La segona fase són les mateixes reaccions, segur que calculades i previstes per Chappelle, amb la premsa anant a degolla, de forma gairebé unànime. Articles inquisitorials (encara més divertits que el mateix monòleg) desgranen i posen entre cometes una a una totes les seves ofenses, i prova amb això que la crítica és tan incapaç com alguns tuitaires d’anar més enllà de la superfície. Es desencadena així una tempesta mediàtica mentre els espectadors aplaudeixen i punxen en massa, i converteixen ‘The closer’ en el més vist de Netflix.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

La diferència entre la qualificació professional i la del públic, a Rotten Tomatoes, dona compte d’aquest abisme sorprenent. Sembla que, precisament a causa d’aquesta atmosfera de censura i puritanisme del sistema cultural, extrema als Estats Units, al públic li encanta el que odia la premsa. No obstant, crec que l’entusiasme del públic es deu més al que ‘The closer’ té d’alleujament, de puntada de peu en la cancel·lació, que al que té de comèdia.

Chappelle fa el que a ‘Sticks and stones’ o ‘The bird revelation’, però li surt pitjor. En una carcassa d’humor agressiu deixa tancat un missatge que només pots desxifrar si no et vas quedar enganxat al filat d’ofenses del perímetre. Sacrifica així la qualitat de l’especial, fins i tot el riure, per aconseguir una estructura d’ocultació. El resultat és menys fluid, menys graciós i està molt pitjor executat. No obstant, la imperfecció del monòleg –que arriba a fer-se tediós entre la part central i l’últim bloc– no implica que no aconsegueixi el seu objectiu. ¿I quin és? Queda clar en el tancament: aquí teniu un home que ens diu que no importa de quin col·lectiu siguis perquè l’únic que ens agermana és la capacitat per pensar i riure, posant-nos per sobre de les nostres identitats. Però ho diu sense que gairebé ningú ho entengui, amb la qual cosa queda en l’aire l’últim gran acudit: el vostre emprenyament.