Només les dones tenen cèrvix

Hi ha 68 milions de britànics. Potser 4.000 d’entre ells siguin homes transgènere, i es van sentir ofesos. No obstant, els gairebé 100.000 britànics afectats per microsomia hemifacial que neixen sense part de la cara i amb una sola orella no s’ofenen quan a l’escola els ensenyen que els humans tenim dues orelles.

El terratrèmol s’ha generat quan sir Keir Starmer, líder laborista, ha afirmat que «mai s’hauria de dir que només les dones tenen cèrvix».

A Duffield se la va acusar de dretana i trànsfoba i va rebre milers d’amenaces. ¿De debò? El cert és que una cosa és que la inclusió sigui un ideal noble i una altra molt diferent és referir-se a nosaltres com a «cossos amb vagina» (en un article sobre la menstruació a ‘The Lancet’, revista científica que, no obstant, parla d’homes quan tracta sobre el càncer de pròstata), o «persones gestants» (en nombrosos documents de Podem –fins i tot en avantprojectes de llei– i en articles de mitjans afins a aquest partit), o «gent que sagna» (així es refereixen a les dones en un taller sobre menstruació subvencionat per l’Ajuntament de Madrid).

D’altra banda, una persona que té la menstruació, ¿és un home? Perquè, si la veritat és exclusivament personal, si soc el que dic que soc, llavors la base de la revolució científica s’esfondra. No parlem ja d’estudis que necessiten comparar grans bases de poblacions i que segmenten en funció del sexe. Per exemple, se sap que les vacunes de la Covid impacten de manera diferent en homes i en dones. Però, ¿com podem estudiar-ho si no sabem què és home i què és dona?

Percepció mal·leable

Sembla que el dret a definir-se a si mateix (una expectativa raonable) xoca amb la imposició que els altres s’ajustin a una percepció infinitament mal·leable de la veritat (una expectativa irracional). I de vegades es podria sospitar que existeix una línia directa que connecta la idea que ser home o dona és un sentiment amb l’afirmació dels aliats de Donald Trump que tenen «fets alternatius». Perquè si cadascú defineix la seva pròpia veritat en funció d’un sentiment personal, llavors res és veritat.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

La fal·làcia de la disjunció és molt comuna tant en política («si t’oposes a les lleis d’autoidentificació de sexe ets dretana i trànsfoba») com en la nostra vida personal («si continues parlant amb la teva mare després d’haver-se barallat amb mi, no m’estimes») i s’ha de saber estar atent a identificar-la. Perquè és xantatge i manipulació.

El 1983, els testimonis de Jehovà es van negar a fer el servei militar, però de passada es van negar a fer una prestació civil substitutòria, més fluixa que el servei militar. Alguns van ser empresonats per les seves creences. També uns quants anarquistes es van declarar insubmisos i van anar a la presó per això. Testimonis de Jehovà anarquistes se situen en posicions ideològiques oposades. Els primers viuen per a Déu i els segons en neguen l’existència. Però coincidien en el seu antimilitarisme i en una postura que avui ja és llei. La disjunció no funcionava aquí. Es pot estar d’acord amb el contrari en temes que són de sentit comú.