Amor Amèrica

Dimecres, 22. Aeroport de Barajas. Entro a la panxa de l’avió, un ocellot enorme, amb rumb a Mèxic per assistir a la Biennal de Novel·la Mario Vargas Llosa a Guadalajara. Un regal de la vida, una poma sucosa que es troba a un munt d’hores de vol, sense fumar, amb la mascareta anticoronavirus i l’antifaç per (intentar) dormir. Ai.

Dijous, 24. Les ales de l’Airbus A-350 planen per fi sobre la ciutat de Mèxic, que s’estén allà a baix com un tapís infinit, un mosaic bigarrat de contrastos. El cel de Tenochtitlan... Acaben de complir-se 500 anys de la caiguda de la capital asteca i, oportunament, l’astúcia de López Obrador va veure l’oportunitat d’exigir que Espanya demani perdó pels excessos de la conquesta. S’hauria de demanar, és clar, però el president mexicà hauria de recordar que no és el perdó –paraula de regustos catòlics, carregada de culpa amb la seva absolució– el remei contra la desigualtat, sinó les polítiques concretes. L’aquí i l’ara.

Divendres, 25. Barreja saborosa d’accents i intel·ligències en els debats de la biennal i en les sobretaules ‘enchilades’, encara millors. El Perú (Jorge Eduardo Benavides, Renato Cisneros, Pedro Llosa); Colòmbia (Juan Gabriel Vásquez, Santiago Gamboa); Veneçuela (Rodrigo Blanco Calderón, Karina Sainz Borgo); Xile (Alejandro Zambra, Carlos Franz); Mèxic (Rosa Beltrán, Carmen Boullosa); l’Argentina (Selva Almada, Dolores Redondo); Espanya (Rosa Montero, Juan Tallón). La complicitat que brinda la llengua, el descobriment de verbs fantàstics com «vidajenear» (o sigui, tafanejar) que fan servir a Panamà. Aquest és el veritable miracle, la màgia de l’idioma compartit, el segon més parlat del món, un gran capital que Espanya mai va saber rendibilitzar.

Diumenge, 26. Mario Vargas Llosa, el mestre, envelleix; camina amb bastó, després d’una ruptura de maluc, però conserva intacta la lucidesa, la mossegada, el tall de les seves idees. En la clausura del congrés, entorn de la literatura i la llibertat, el nobel peruà recorda que la Inquisició va prohibir la publicació de novel·les a les colònies perquè les considerava perjudicials per a l’adoctrinament dels indis; tot i així, hi va haver un intens contraban, i els primers exemplars del ‘Quixot’ van arribar a Lima amagats en barrils de vi. Ara, 500 anys després, Daniel Ortega ha prohibit l’edició de ‘Tongolele no sabía bailar’, del premi Cervantes Sergio Ramírez, una novel·la sobre Nicaragua i el desencant amb la revolució. I aquí seguim, amb llibres que incomoden el poder, que no renuncien. Ja ho advertia l’enginyós gentilhome: «La llibertat, Sancho, és un dels més preciosos dons que als homes van donar el cel; amb aquesta no poden igualar-se els tresors que tanca la terra ni el mar encobreix».

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Dilluns, 27. Es fa de dia sobre Guadalajara amb esquinçalls de foc entre els núvols. Abans d’embarcar, s’ha d’omplir un certificat digital per la Covid, un procés complicadíssim, a mig camí entre Orwell i Kafka. ¿Qui ajuda els avis analògics en els viatges? Descobreixo, a sobre, que la sanitat espanyola té equivocat el mes del meu naixement. ¿I si en realitat no he nascut?

Dimecres, 29. Espanya no assisteix als actes commemoratius dels 200 anys de la independència de Mèxic (no ha sigut convidada). Mentrestant, Isabel Ayuso, la presidenta madrilenya, continua fent amics, reconvenint el papa Francesc. Li sorprèn, diu, que «un catòlic que parla espanyol» reflexioni per carta sobre els «pecats» comesos per l’Església durant la conquesta, que el catolicisme «va portar la civilització a Amèrica». Sí, senyora, la creu i l’espasa; només li va faltar parlar dels caníbals asteques. Política bruta, de la que ho taca tot.