L’hora de la veritat per a la política educativa

Hi ha un clar desajust entre la crispació del debat públic i tuitaire entorn dels temes educatius i la percepció i avaluació real que fan les famílies sobre l’experiència escolar i acadèmica dels fills i nets. De mitjana per a tot el país, responien amb un notable de satisfacció abans de la pandèmia. Molt lluny, doncs, d’aquests titulars recargolats de certa premsa de part que alimenta la guerra cultural i impedeix tot clima de diàleg serè i rigorós sobre l’educació espanyola. Un clima que va trencar Aznar el llunyà 2002 acusant l’escola pública i les reformes progressistes de tots els mals del sistema. Són ja 20 anys de pluja àcida i falsa però molt corrosiva.

Sens dubte, la bona resposta dels centres i equips docents durant el passat curs de pandèmia així com la milionària inversió per al reforç urgent que va injectar la ministra Celaá a les autonomies hauran ajudat a ratificar aquest notable que concedeixen les famílies. És més, amb la pandèmia la societat ha pres més consciència de les necessitats d’inversió i modernització del nostre sistema educatiu.

Ha canviat el marc general. Més del que es creuen alguns. La ciutadania ja no compra que s’ideologitzi l’educació ni tampoc accepta ja el discurs catastrofista i reaccionari de les dretes amb les seves acusacions d’adoctrinament imaginari i altres obsessions que ja cansen i són repetitives. Convenceran la seva parròquia, però no poden ampliar més el seu perímetre. Al revés, les seves ‘fakes’ i atacs desmesurats contra la LOMLOE i contra mesures justes, com reduir la repetició i personalitzar l’aprenentatge amb més recolzaments i recursos, deixen de ser creïbles i els desacrediten com més ho repeteixin.

A prop de la meitat de les mares amb fills en edat escolar compten ja amb estudis superiors. Creuen més el que digui i recomani l’OCDE que un tertulià o un polític exaltat i maleducat. Han comprovat que l’escola dels seus fills ha resistit a la pandèmia com un servei públic professional i solvent però al límit, perquè s’ha notat la retallada de 9.000 milions entre el 2012 i el 2018 que ens va deixar en herència el PP i els efectes de la qual perduren. Els fets són els que compten, no els contes i mentides.

Ara han vist que les ràtios existents són insuportables, que l’escola pública no pot ser abandonada a la seva sort, que s’han de digitalitzar més i millor els centres, que els temaris es poden reduir o combinar en projectes amb aprenentatges més substantius i que els seus fills no són simples màquines de rendiment, sinó persones en construcció que també requereixen recolzament i socialització emocional i que els avaluïn per les seves competències i capacitats de superació, no només per la memorística.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Ha canviat el ‘frame’ perceptiu amb què la societat percep el seu sistema educatiu, les seves necessitats immediates i les possibilitats de canvi i modernització, que no es poden postergar per més temps. L’inadmissible és que 20.000 alumnes es quedin sense plaça d’FP aquest curs que comença, tant a Madrid com a Catalunya. Els conculca el dret a l’educació i posa de manifest el nostre veritable taló d’Aquil·les: una qualitat deficient de la governança i planificació educativa de certes administracions. Potser el soroll mediàtic i de banderes, tant allà com aquí, hagi servit per tapar aquesta debilitat de fons tan poc exemplar.

La qualitat de l’educació no depèn tant de la qualitat del seu professorat, que també, sinó sobretot de la qualitat dels gestors i decisors de la política educativa. Aquest curs marca l’inici d’una nova època en educació. És l’hora de la veritat per a la política educativa. De demostrar amb fets qui aposta seriosament per l’educació com a motor eficient de transformació i progrés i qui viu d’atacar-la i gestionar-la amb menyspreu i falta de respecte. I això últim tindrà el seu cost electoral perquè, després de la pandèmia, tractar malament l’escola ja s’ha convertit en una cosa moralment inacceptable per a la majoria. I és un avanç social que no té marxa enrere.