Ficció audiovisual Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

L’estiu en dues pel·lícules

‘Tiempo’ i ‘Annette’ defineixen per mi aquests mesos; seran els films a què tornaré quan recordi un estiu (encara) estrany

El Periódico

Als estius se solia demanar, o almenys s’esperava d’ells, un grapat d’estrenes bones, una col·lecció de pel·lícules que donessin sentit a l’estació. Els canvis en la indústria i les conseqüències de la pandèmia feien sospitar que la fantasia de les estrenes de l’estiu s’havia esgotat, que a partir d’ara cadascú trobaria les pel·lícules del seu estiu en un lloc diferent. I que serien molt diferents les d’uns i les d’altres. No obstant, tot i que hi hagi un milió de llistes de favorites i altres films bons estrenats durant aquests mesos, per mi hi ha dues pel·lícules que defineixen aquest estiu. Potser n’hi ha tres: demà s’estrena ‘Maligne’ (2021), la novetat de James Wan, un dels millors directors en actiu. No en falla ni una. La quantitat d’idees, sobretot formals, al servei del terror que hi ha sempre a les seves pel·lícules no deixa de meravellar-me. Però encara no s’ha estrenat. Així que de moment em detinc a ‘Tiempo’ (2021) i ’Annette’ (2021). Quan fa uns mesos especulàvem sobre la fantasia que arribaria quan, molt lentament, recuperéssim la normalitat després dels mesos més durs de la pandèmia, era difícil imaginar-se que ens devastarien dues pel·lícules així amb només unes setmanes de diferència. Encara que s’hi pugui projectar el present (tardarem a treure’ns aquest vici), no són films conseqüència de la pandèmia, aquest no és el tema. De fet, una d’elles, ‘Annette’, es va rodar el 2019. Però, fins i tot venint de dos cineastes immensos (i no del gust de tots) i fins i tot sabent que les probabilitats que fossin bones eren altes, no estic segura que estiguéssim preparats per rebre en tan poc temps dues pel·lícules així.

És igual el que demanis al cine: imatges, històries, emocions, risc, sorpresa, màgia, gestos temeraris, assistir a l’assaig i l’error, controvèrsia o l’inesperat. En elles hi ha tot això, més la possibilitat de pensar-les durant més de mitja hora, conversar-les, barallar-s’hi i tornar-hi mil vegades i no tornar a marxar mai com vas arribar. No crec que faci falta dir que tenen detractors: això passa amb totes les pel·lícules. I hi ha una cosa superba en el fet d’afirmar que això passa perquè són pel·lícules estranyes o exigents. La possibilitat d’odiar-les és tan vàlida com la que t’encantin. Però aquest article no va d’odiar, sinó al contrari. ‘Tiempo’ i ‘Annette’ defineixen per mi aquests mesos, seran les pel·lícules a què tornaré quan recordi un estiu (encara) estrany. Tornaré a la primera perquè és única, perquè el cine actual no sol donar-me ni tantes idees per minut ni emocions tan duradores (per molt paradoxal que resulti al tractar-se d’un film en què tot va tan ràpid), perquè dispara una reflexió que em va partir per la meitat: fins i tot si tens la sort que la tragèdia no es creui a la teva vida, fins i tot si tot el que et passa és més o menys el normal, passaràs per coses molt fortes. La segona, perquè al veure-la vaig pensar en el poc exigent que soc de vegades amb la fantasia, en el poc que li demano. La manera en què Leos Carax i els Sparks (compositors i guionistes) esquincen la superfície de la fantasia –que aquí s’expressa en imatges, paraules i melodies– per arribar al centre d’una història d’amor terrible és una cosa senzillament sorprenent.

Temes:

Cine

Inicia sessió 0 Comentaris