Ficció audiovisual Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Directores i escriptores: una història d’amor

Alguna cosa comú en els projectes de les actrius, (cada vegada més) posades a productores, és posar el focus en novel·les escrites per dones i protagonitzades per personatges femenins

3
Es llegeix en minuts
Directores i escriptores: una història d’amor

Una de les coses que han portat els canvis en la manera de produir, bàsicament la necessitat de les plataformes de fer catàleg a gran velocitat, és una major febre adaptadora. És evident que la relació entre cine i literatura no és novetat. Però també ho és que, en un moment segrestat per les presses, en el qual no sempre hi ha temps ni diners per treballar sobre idees originals, s’han disparat la recerca de novel·les, còmics i assajos per convertir-los en pel·lícules i sèries. De fet, hi ha fins i tot efectes col·laterals cridaners: l’abundància de novetats literàries que semblen haver sigut escrites amb vista a ser adaptades. No obstant, seria injust reduir a les presses les raons per les quals els cineastes decideixen portar al cine un llibre. Tinc amics que fa anys que somien adaptar una novel·la, i estan frustrats perquè veuen com els drets salten de mà en mà però mai passen per les seves. I d’altres que s’han enamorat d’un llibre i s’han reconegut en aquest llibre fins a creure que cap altre relat els permetria expressar-se igual. I també hi ha històries particulars interessants, com la de l’actriu Reese Witherspoon, que ha convertit el negoci de les adaptacions literàries en un empori. Des de la seva companyia Hello Sunshine (tot i que ja havia pres aquest camí en el seu anterior Pacific Standard), compra els drets de les novel·les que li agraden, moltes de comentades a Reese’s Book Club, el seu famós club de lectura d’Instagram, per convertir-les en sèries i pel·lícules. De les seves productores surten propostes com ‘Perdida’ (2014), basada en el ‘best seller’ de Gillian Flynn, la sèrie ‘Big Little Lies’ (2017-2019), a partir d’una novel·la de Liane Moriarty, o l’adaptació de ‘La chica salvaje de Delia Owens’, d’estrena prevista per a l’any que ve i amb l’actriu Daisy Edgar-Jones, llançada a la fama precisament per encarnar la protagonista d’una altra adaptació: la sèrie ‘Normal People’ (2020), segons la novel·la de Sally Rooney. El més estimulant del projecte de Witherspoon és que posa el focus en novel·les escrites per dones i protagonitzades per personatges femenins. De fet, és una cosa comuna en els projectes de les actrius (cada vegada més) ficades a productores. I els motius que solen donar són pur sentit comú: en la ficció contemporània faltaven històries per explicar, personatges femenins amb entitat i dones protagonistes de més de 30 anys.

Aquesta història em porta al que més m’interessa del nou boom de les adaptacions: la sinergia entre cineastes i escriptores, com es creuen les històries d’unes amb els universos d’altres. Perquè potser són les mateixes i els mateixos, o semblants, perquè podrien coincidir en la necessitat d’explicar coses que no s’havien explicat, s’havien explicat d’una altra manera o mereixien ser explicades des d’un altre punt de vista. El festival de Sant Sebastià projectarà aquest any ‘Distancia de rescate’ (2021), en la qual Claudia Llosa adapta la novel·la homònima de Samanta Schweblin. Dues autores extraordinàries juntes. Fa unes setmanes es va anunciar que la britànica Prano Bailey-Bond, directora de ‘Censor’ (2021; inèdita a Espanya), una de les sensacions de terror de la temporada, portarà al cine el relat de Mariana Enríquez ‘Las cosas que perdimos en el fuego’, inclòs en el seu llibre homònim. Mentrestant, l’argentina Laura Casabé, directora de ‘Los que vuelven’ (2019), treballa en ‘La virgen de la tosquera’, basada en dos contes d’un altre llibre d’Enríquez, ‘Los peligros de fumar en la cama’. I és evident que és només el principi. L’autora de ‘Nuestra parte de noche’ està predestinada a ser molt adaptada per una raó senzilla: els seus llibres, que han sacsejat (en el sentit més positiu) tants lectors, són un filó d’històries extraordinàries. I, fa uns dies, la productora Marisa F. Armenteros li explicava a Júlia Olmo (a la revista ‘El antepenúltimo mohicano’) que havia adquirit amb Isabel Coixet els drets de la novel·la ‘Un amor’, de Sara Mesa. Més enllà que Schweblin, Enríquez i Mesa siguin tres de les meves escriptores favorites o m’interessi el treball de les directores llançades a adaptar-les, és molt estimulant la possibilitat d’una nova ficció que neixi de la confluència de les veus d’aquestes dones, autores que s’expressen en mitjans diferents i amb llenguatges diferents, però amb la mateixa claredat, potència i (així ho sento jo) necessitat de canvi.