El podi dels atletes compromesos

Simone Biles ha sigut tot un símbol del ‘mens sana in corpore sano’. L’atleta icònica interrompia el seu pas pels jocs per cuidar la seva salut mental, un gest pioner, i més per tractar-se d’un tema un tant tabú. Biles passarà a la història com la gimnasta que va evidenciar que el component físic és el 50% de la salut si no va acompanyat de la mental. No cal dir que aquesta pandèmia ha tret a la llum la necessitat d’invertir recursos públics, amb una taxa de suïcidi en menors que hauria de fer saltar totes les alarmes.

Gais i lesbianes

Raven Saunders no va dubtar a creuar els braços en forma de X per reivindicar els drets de les minories, malgrat conèixer les possibles sancions, que, afortunadament, el COI ha decidit no aplicar. Saunders, negra i lesbiana, va voler que el món que estava admirant la seva capacitat per llançar pes també s’adonés dels drets de les minories que mai tindran la seva projecció.

 Tom Daley, medalla d’or en plataforma de deu metres sincronitzat, va voler ser el referent que ell mai va tenir, afirmant que era «gai i campió olímpic». I és que ja sabem les reticències que hi ha en l’esport, sobretot masculí, per parlar de l’homosexualitat. El missatge amb l’or al pit: «No importa com de sol et trobis ara, no ho estàs. Pots aconseguir qualsevol cosa» és un cant a tots aquells que tenen por de no sentir-se compresos per la seva condició sexual i suposa un gest de valentia extraordinari.

Tòquio, també, passarà a la història per ser la primera vegada que una transsexual ha participat, no sense polèmica, a qui s’ha enfrontat la neozelandesa Laurel Hubbard en halterofília. En total, han participat 179 esportistes LGTBI visibles, el triple que a Rio de Janeiro. 

No havien començat els Jocs quan Ona Carbonell va denunciar la impossibilitat de donar de mamar el seu fill durant la competició. Aquest fet mostrava la dificultat afegida que tenen les esportistes d’alt nivell respecte als seus companys homes, perquè la conciliació també continua sent una assignatura pendent en l’esport.

Després de la denúncia de la capitana de les nedadores sincronitzades, van ser diversos equips femenins de gimnàstica i handbol platja els que van denunciar el vestuari sexualitzat que es veuen obligades a portar, revindicant un tracte igualitari respecte als seus companys homes. Però segurament l’esportista més vilipendiada per la seva estètica va ser An San, la medallista olímpica sud-coreana atacada per portar un pentinat massa feminista, és a dir, uns cabells curts que van rebre el recolzament de milers de feministes de tot el món que la van recolzar contra l’atac dels seus compatriotes.

Kristsina Tsimanouskaia segurament ha sigut l’esportista sense medalla més famosa d’aquests jocs. L’atleta bielorussa va demanar asil polític per la por per les represàlies del règim de Lukaixenko, que l’atleta havia denunciat en diverses ocasions. Tsimanouskaia ara espera a Polònia que el COI aclareixi el que ha passat. 

Menció a part mereixen els medallistes espanyols que van ser objecte de polèmica per part d’alguns polítics del nostre país, una cosa que els va convertir en icones per accident de causes que se sumen al seu palmarès esportiu.

Ray Zapata i Ana Peleiteiro van ser protagonistes improvisats d’una polèmica racial quan estaven celebrant els seus èxits i dedicant-los a Espanya i alguns racistes es van dedicar a repartir carnets d’espanyols en funció de la tonalitat epidèrmica. Sincerament, que Vox és un partit de tall racista ho sabíem tots, però suposo que ha de doldre especialment que el líder de l’oposició feliciti els teus companys de delegació or en tret i no es digni a publicar un tuit per a Zapata i Peleteiro. És més perillós del que ens imaginem.

Alberto Ginés, el nostre escalador d’or, també es va veure embolicat en una polèmica ideològica. A les xarxes s’havia declarat progressista i només això va valer perquè alguns cafres li retraguessin representar Espanya. Alberto, et queda el consol de saber que ells mai arribaran tan alt com tu.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Però polèmiques de temps passats a part, Tòquio ha sigut el símbol del bon esport, d’aquest en què els companys s’abracen i feliciten el guanyador amb aquest esperit esportiu que hi ha darrere dels Jocs Olímpics. Molta sororitat que ens reconcilia amb una societat que vol arribar més ràpid, més alt, i ser més forta. Junts.