Després de la sentència

El meu propòsit, no obstant, no és analitzar la sentència. Crec que també és interessant ampliar el focus per comprendre’n el context i la controvèrsia que ha suscitat. En un món ideal, quan una sentència constitucional ha de resoldre un assumpte important, el Tribunal Constitucional es pronuncia de manera convincent. Si ha desestimat les pretensions dels recurrents, la majoria parlamentària respira alleujada: tot continua igual i no s’ha de retocar cap norma. Si, en canvi, algun precepte ha sigut declarat inconstitucional, els assessors parlamentaris comencen a pensar en les reformes que cal derivar de la sentència.

Notícies relacionades

¿Què ofereix Salvador Illa?

A reflexionar... si podem

Però la realitat concreta no és tan senzilla. Des del primer estat d’alarma hi ha hagut desenes de seminaris, publicacions divulgatives i acadèmiques i intervencions en els mitjans, on juristes de perfils diferents han expressat opinions tan solvents com contradictòries. Crec que es pot dir sense exagerar que la societat reclamava orientació davant una situació dramàtica i sense precedents. Com més temps passés sense dictar sentència, es feia més evident que el Tribunal rebria crítiques. No pel retard en un tema que tracta drets fonamentals, com la llibertat de circulació, sinó també perquè la sentència no cobriria cap buit doctrinal. El debat públic estava bastant ben servit per arguments jurídics que explicaven per què calia rebutjar el recurs o, en sentit contrari, les raons per les quals calia declarar inconstitucional l’estat d’alarma. Quan es va publicar, no podia esperar-se que la sentència fos rebuda com l’oracle de la veritat jurídica, que només pot ser objecte de tímides glosses que aclareixin el seu missatge. Qui tingués un mínim interès per la dimensió jurídica de la crisi sanitària ja havia tingut temps de formar-se la seva pròpia opinió. Per això la controvèrsia estava assegurada.

I encara més tenint en compte que, com era previsible, la diversitat de criteris en la comunitat jurídica s’ha reflectit en la sentència. El que potser era menys predictible era el grau i la intensitat de la discrepància davant la declaració d’inconstitucionalitat. La majoria de sis vots contra cinc mostra que ningú, al si del Tribunal, ha sigut especialment convincent en els seus arguments i així és més difícil persuadir el públic que la sentència dictada és la correcta. No dic que enfortir una majoria inequívoca sigui fàcil: si no hi ha un consens entre els juristes en general, és impossible que es doni entre els magistrats. Però s’hauria pogut evitar que afloressin les tensions i mals humors que s’han percebut entre ells. Els jutges constitucionals encarnen, a tot arreu, una institució vulnerable davant l’opinió. Les seves decisions, que sempre tenen efectes en la vida política, són acusades de partidisme, i més quan hi ha polarització política en la societat. Estem en aquesta situació, per això és tan important cuidar la comunicació pública. Cal evitar que es filtrin estirabots que haurien de quedar en el secret de les deliberacions. El que de sempre s’ha dit «sentit institucional».