Altres mons

La meva addicció al gènere fantàstic va presentar els seus primers símptomes durant l’adolescència. No sé si va ser abans Bram Stoker o Edgar Allan Poe, però tots dos van arribar aviat. M’agradaven especialment les històries de fantasmes, i em vaig acostar a Wilkie Collins, Dickens, M. R. James o Sheridan Le Fanu. Després van arribar Lovecraft, Matheson, Edith Wharton (noti’s: la primera dona) i ja va ser un no parar. Vaig tenir una temporada intensa amb Stephen King (que va reviure tres dècades després, quan el meu fill gran també es va aficionar als seus llibres).

Tant llegir va tenir les seves conseqüències. Els meus primers intents en l’escriptura van ser relats de terror. Després vaig dissimular, o em vaig camuflar, o em vaig ensopir, no ho sé. Vaig tardar molt a atrevir-me a escriure una novel·la de terror, però finalment ho vaig fer, retent homenatge a la meva temàtica favorita, els fantasmes. Des d’aleshores, de tant en tant em permeto una incursió en el gènere de terror (tot i que els fantasmes sempre m’acompanyen i acaben per colar-se a totes les meves novel·les de la mateixa manera que es colen en les nostres vides). Així que aquelles poques hores que vaig ser en el Celsius van ser com un retorn a l’adolescència, al principi de tot, a la lectora entusiasmada i aterrida i fascinada i sorpresa que no he deixat de ser. El Celsius va ser per a mi un permís per ser adolescent als 51.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

I ara, els descobriments. A la zona de botigues vaig ensopegar amb una editorial especialitzada en llibres de terror, La biblioteca de Carfax. Un segell petit, madrileny, independent. Les seves dues editores, la María i la Shaila, atenien en persona rere el taulell. Em van parlar del seu afany per traduir al castellà diverses autores del gènere molt poc o gens conegudes aquí. Em van parlar d’Edith Nesbit i d’Amelia B. Edwards. Vaig haver de reconèixer que no havia llegit cap de les dues. Vaig comprar els seus dos llibres de contes, molt ben editats: ‘Relatos sombríos’ i ‘El carruaje fantasma’. Els vaig començar a llegir encara a Avilès. Vaig acabar el primer en el vol de tornada. L’altre, ja a casa. Em van entusiasmar. Dues autores clàssiques, contemporànies –de vegades col·laboradores– de Charles Dickens, dues dones que van mantenir les seves respectives famílies escrivint, que es van comportar d’una manera inaudita per a una dona victoriana: una d’elles fumava en públic i parlava de socialisme sense embuts; l’altra no es va casar mai i va mantenir una relació amb una altra dona durant més de 30 anys. Londinenques les dues. Nesbit va néixer el 1858; Edwards, el 1831. La primera va ajustar comptes amb el seu marit en els seus relats: el molt simpàtic va convidar la seva amant a viure amb ells. Edwards era egiptòloga i viatgera impenitent, i als seus contes es noten les dues coses. Llegir-les va ser no només descobrir els seus mons –que també estaven en aquest–, també va ser un gaudi amb gust de nostàlgia. Com quan recuperes de sobte els sabors d’un altre temps.

Així que només em queda fer una recomanació. Tal com està el món, millor perdre’s en els altres, els molts altres que ens brinda la ficció. Per sort per a tothom, Barcelona estrena aquest any el seu propi Festival de Gèneres Fantàstics, el 42, comissariat per un entès en el gènere, Ricard Ruiz. Serà entre el 3 i el 7 de novembre, i ja té programa, pàgina web i fins i tot poètica. És bo tenir motius per desitjar la tardor. I que els motius, aquesta vegada, ens agafin tan a prop.