Sense línies vermelles no hi ha democràcia

Un fervorós militant socialista m’ho explicava en aquests termes. «És normal que uns i altres siguin partidaris, no tothom tindrà aquesta altura intel·lectual». Responia així davant la meva sorpresa pel fet que alguns s’indignin amb els atacs i l’assenyalament de Vox a l’editor del ‘Jueves’ i, no obstant, guardin un silenci davant els atacs d’Echenique a alguns periodistes amb noms i cognoms.

Aquest radicalisme cec, de vocació antipluralista –ja saben: només els meus tenen interessos legítims– sempre acaba malament, fins i tot per als que atien l’odi. ¿Es recordava Pablo Iglesias dels seus ‘escraches’ de joventut, quan uns simpatitzants de Vox l’assetjaven dia i nit a les portes de casa seva? El dia que acceptes que trepitgin la dignitat de l’altre aquestes cavant la tomba de tots.

Les tragèdies no es repeteixen de la mateixa manera, adverteix l’historiador Timothy Snyder, però en podem aprendre per evitar alguns problemes. «La naturalesa humana és tal que la democràcia americana s’ha de defensar dels americans que espremerien els seus drets per acabar amb el sistema», diu Snyder. «La vigilància eterna és el preu de la llibertat», va dir un segle abans l’abolicionista Wendell Philips.

La Unió Europea ha de reflexionar sobre les seves pròpies línies vermelles i sobre si els seus mecanismes de vigilància funcionen poc o gens. En el passat, l’entrada a la UE per a un país era senyal de consolidació democràtica. Les conquestes de la llibertat no tenien marxa enrere. Però aquell somni heretat del final de la Guerra Freda s’ha ennuvolat bastant

Una nova llei hongaresa prohibeix continguts que facin referència a l’homosexualitat a les escoles i en programes de televisió dirigits a menors. «L’homosexualitat i el canvi de sexe s’equiparen a pornografia... utilitza la protecció dels nens –una cosa en la qual tots estem compromesos– com a pretext per discriminar les persones en funció de la seva orientació sexual», ha dit la presidenta de la Comissió, Von der Leyen. 

Altres col·legues seus del Partit Popular Europeu no ho tenen tan clar. Una recent resolució de l’Eurocambra condemnava la llei homòfoba d’Orbán i exigia la retirada de fons europeus per a Hongria (tot i que sembli increïble, encara avui el contribuent europeu abona amb els seus impostos aquests atropellaments ultres). Doncs bé, tan sols Esteban González Pons en el conjunt d’eurodiputats del PP espanyols va recolzar l’esmentada resolució, com si la protecció dels drets dels Samuels del món admetés matisos partidistes. 

Seria simplificador adjudicar la deriva il·liberal a Hongria –i també a Polònia i cada vegada més a Eslovènia– als capricis dels seus líders. Si aquest fos el cas, viuríem ara un pesat fenomen passatger. Però les arrels de la gran decepció al flanc est són profundes. 

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

«En els primers anys després de 1989, el liberalisme estava generalment associat amb els ideals de les oportunitats per a l’individu, la llibertat de viatjar i moure’s, la capacitat de discrepar sense ser perseguit, l’accés a la justícia... El 2010, la versió liberal al centre i est d’Europa havia sigut indeleblement contaminada per dues dècades d’augment de la desigualtat social, corrupció penetrant i l’arbitrària redistribució de béns públics a les mans d’uns quants», expliquen Ivan Krastev i Stephen Holmes.

El problema és greu, perquè aquesta tendència autoritària té difícil solució i l’essència del projecte europeu és la democràcia. Els drets fonamentals no poden admetre matisos en funció de la geografia de la Unió. Si tot és relatiu i cotrencable seria la victòria definitiva dels Putins del món. Perquè no li passen per sobre, Europa necessita respectar les seves pròpies línies vermelles, tot i que s’enfronti al dilema de perdre algun dels seus membres.