Enamorament sobtat a l’Atlàntic

Sobre el paper, l’enamorament és segur. Per als europeus, Joe Biden, comparat amb Trump, sembla un somni en una nit d’estiu, un ‘déjà vu d’Obama’, de qui va ser vicepresident. El seu lema «Amèrica torna» és gairebé un perdó. Segons una enquesta del Pew Research Centre elaborada en 12 països aliats dels Estats Units, un 75% mostra confiança en Biden, comparat amb un 17% que ho feia en Trump.

«Biden fa passos de nadó per convertir els Estats Units en una espècie de socialdemocràcia europea», deia recentment Simon Kuper en ‘Financial Times’. El reforçament del paper de l’Estat, les pujades d’impostos per als rics o les reformes de la sanitat evoquen els debats europeus de les últimes dècades.

Però l’aliança de democràcies euroatlàntiques com a motor per definir un nou món després de la pandèmia pot convertir-se en una utopia per a nostàlgics de la Guerra Freda. «Soc escèptic perquè els consensos interns s’han fracturat i ens debiliten, especialment amb la Xina i Rússia, que no dubten a utilitzar-la per debilitar-nos. En el passat també teníem contradiccions, però la preeminència d’Occident al segle XX podia amb gairebé tot», explica Pol Morillas, director del CIDOB.

Una mirada a l’última dècada ens posa davant el mirall. El terratrèmol anglosaxó de 2016, amb l’arribada de Trump, precedida del Brexit –un referèndum nacionalista amb caires xenòfobs que no va ser guanyat precisament amb la bandera dels valors de les societats obertes– i la coda de l’assalt al Capitoli del gener passat donen bona mostra de les nostres esquerdes democràtiques.

Per no esmentar la deriva autoritària dels països excomunistes de l’est d’Europa, amb Orbán al capdavant, els mateixos que van encarnar l’ideal del final de la història aels 90 i van proclamar la victòria de la democràcia en un per sempre que ara està en dubte. Recorda Anne Applebaum: «Amb les condicions adequades, qualsevol societat pot girar-se contra la democràcia».

Si per les esquerdes de les nostres democràcies entra aigua, Vladímir Putin no està precisament arremangat per buidar-la. El president rus és un mestre explotador de les contradiccions internes d’Europa. Josep Borrell, cap de la diplomàcia de la UE, va sortir esquilat fa mesos d’un parany a Moscou. Putin ens utilitza per dividir-nos i enfortir-se a dins. Com a gran cínic, es pregunta: si tots som iguals, corruptes i autoritaris d’una o altra manera, ¿per què no ens deixen en pau amb els nostres assumptes?

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

La veu amb què exigim a la Xina i Rússia que respectin els drets humans gargamelleja. Més enllà de les nostres pròpies falles, Europa i els Estats Units necessiten aquestes dues potències per resoldre qüestions globals. La pandèmia no té fronteres i ningú estarà segur fins que tot el món estigui segur. La vacunació global no admet esperes. És indispensable que s’aclareixi si la Covid-19 va començar en la fuga d’un laboratori a Wuhan i nous protocols per evitar accidents en centres d’aquest tipus. D’altra banda, salvar el planeta del canvi climàtic és una tasca que no pot quedar segrestada per la batalla dels valors.

Biden vol que Europa s’afegeixi a la seva política de mà dura amb la Xina, però els interessos econòmics i estratègics de la UE no són exactament els mateixos que els dels Estats Units. La UE ha de pensar per si mateixa. Anar de la mà amb Biden sembla inevitable, però no sota el seu braç, i, sens dubte, no per pretendre que el món torni a una Guerra Freda. Per ser influent, la complementarietat estratègica euroatlàntica exigeix societats cohesionades i democràcies fortes. I si la UE vol utilitzar «el llenguatge del poder», Borrell ‘dixit’, necessita unitat, començant per abandonar la unanimitat en la seva política exterior.