Editorial
Violència desconfinada
Potser tragèdies com la de Tenerife, com en casos anteriors, acabin per remarcar l’existència d’inferns viscuts en silenci i moure a actuar
Un juzgado de Tenerife investiga al padre de las niñas desaparecidas por presunto secuestro
El desenllaç que tothom temia del cas de les nenes de Tenerife s’ha concretat, ara per ara, en la dramàtica troballa del cadàver d’una de les dues filles de Tomás Gimeno, el pare sobre qui requeien totes les sospites. La tragèdia ha posat sobre la taula una faceta de la violència masclista, la violència vicària, que consisteix a agredir fins i tot arribant a les últimes conseqüències els menors a càrrec del progenitor per infligir gran dolor a la dona a través dels seus fills. En aquest cas, com en tants d’altres, amb unes conseqüències irreparables. Segons l’Observatori del Consell General del Poder Judicial, des del 2013 han mort per aquesta causa 42 menors, un 66% dels quals van ser les úniques víctimes de l’agressió. La violència vicaria presenta aquesta trista manifestació extrema, però la realitat quotidiana també és persistent. Es tracta d’atribuir a la mare síndromes inexistents com el d’alienació parental i de burxar en la idea preestablerta i patriarcal de mala mare per anar allunyant els fills d’ella, sempre amb la pretensió de ferir la víctima.
Fins i tot en casos en què queda demostrada la violència de gènere, no s’interromp el contacte amb el pare violent. L’any 2020, per exemple, només en el 3% dels procediments judicials es va suspendre el règim de visites i només en el 4% es va retirar la guàrdia i custodia el maltractador. Al contrari, es donen casos com el de Juana Rivas, que acaba d’entrar a la presó per haver ocultat els seus fills el 2017 en vista del temor de la reacció del pare, que havia sigut denunciat per ella i que ja havia sigut condemnat anteriorment per violència masclista. La recent aprovació de la llei de protecció de la infància preveu l’allunyament quan hi hagi una ordre de protecció o un procés penal, però queda encara a criteri del jutjat, un marge d’apreciació que molts experts veuen com a excessiu.
Entretots
Al llarg d’un negre mes de maig, s’han produït sis assassinats de dones i el d’un menor, de manera que la xifra total de víctimes aquest any s’eleva a 15. Es dona el cas que el 2020, el pitjor any de la pandèmia, els assassinats van ser 48, la xifra més baixa des que hi ha dades fiables, el 2003. La raó s’ha de buscar, segurament, en els llargs períodes de confinament en què es van produir episodis domèstics de violència continuada, però alhora la percepció d’un control més estricte per part de l’home. Amb el desconfinament progressiu «és com si es tragués el tap al masclisme», en paraules de Victoria Rosell, delegada del Govern contra la Violència de Gènere. «Es destapa el que hi havia sota», ha dit, una idea que també comparteix Tània Verge, la primera consellera d’Igualtat i Feminismes: «Els agressors perceben certa pèrdua de control i és un detonant per cometre els assassinats». Les dades són concloents: el Col·legi de l’Advocacia de Barcelona ha atès des del decaïment de l’estat d’alarma un 25% més de casos per violència masclista que el 2020, amb més denúncies, també, de violència vicària.
La pandèmia ha agreujat conductes soterrades i violències sistèmiques. I ara afloren, per desgràcia, en forma de tragèdies. Convé més que mai no abaixar la guàrdia. Potser tragèdies com la de Tenerife, com va passar en altres casos anteriors, acabin per remarcar l’existència d’inferns viscuts en silenci, commoure les consciències i conduir a l’acció.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
Nenes de Tenerife Nens Maltractament infantil Canàries Violència de gènere Editorials El Periódico
