Suspens independentista
Els límits de l’indult
El poder judicial desbordaria els seus propis límits si substituís el Govern en la ponderació de les circumstàncies que justifiquen els indults
L’etimologia de la paraula indult ajuda a explicar l’abast del que hi ha a l’agenda del Consell de Ministres. Procedeix del llatí ‘indultus’ i significa concessió o acte de generositat. Això coincideix amb la història d’aquesta figura, associada amb l’il·limitat dret de gràcia de què gaudien els monarques en la monarquia absoluta. En exercici d’aquest dret, els reis podien exonerar qualsevol del compliment de la pena imposada per un tribunal. Aquesta forma d’indult depenia únicament de la voluntat del sobirà, però, amb les revolucions liberals, van canviar les coses: va arribar la separació de poders i l’Estat de dret. Els jutges van afirmar la seva independència i el monopoli de la funció jurisdiccional. Per sobre, el principi de legalitat de l’Estat de dret va emmarcar el marc d’actuació dels governs de manera que va reduir el marge de la seva discrecionalitat. Qualsevol indult desvirtua els efectes d’una sentència sancionadora, així que es va legislar per acotar les circumstàncies en què es podia atorgar. La decisió es va retirar de les mans del rei i es va deixar en mans del Govern, al que se li podien exigir responsabilitats polítiques. Tot això es reflecteix en la llei del 18 de juny de 1870 «establint regles per a l’exercici de la gràcia de l’indult», vigent i d’aplicació als indults que es preparen.
La figura de l’indult encaixa malament amb la idea de l’Estat de dret, en què els jutges apliquen les lleis en les seves sentències, que es compleixen sense excepcions imposades pel poder executiu. Però alguna utilitat deu tenir la figura, quan es manté en moltes democràcies: corregeix excepcionalment les resolucions judicials i deixa aquesta alteració en mans de qui pot haver de respondre per ella.
La llei de 1870 estableix un marc acotat per a la concessió dels indults, que no exclou ni el control jurisdiccional ni el control polític. Els articles 11 i 12 de la llei indiquen que els indults es concedeixen per raons de «justícia, equitat o utilitat pública», i val la pena remarcar que es tracta d’alternatives: un indult basat en raons d’utilitat pública entraria perfectament en la llei. Òbviament, pot ser discutit el que un govern consideri d’utilitat pública, i l’oposició té al seu abast tots els mecanismes parlamentaris per exigir responsabilitats polítiques. Quant al seu control jurisdiccional, l’acord de concessió d’indult es recull en un reial decret, que pot ser objecte de recurs contenciós administratiu. Si els indults es recorren, com és previsible, haurà d’actuar la sala tercera del Tribunal Suprem. I llavors caldrà tenir en compte el que va dir el 20 de novembre del 2013, en la sentència en què es va anul·lar un indult. Perquè aquí el tribunal, en una resolució discutida per vots particulars, s’atribueix la possibilitat de controlar «si la concreta decisió discrecional d’indultar ha guardat coherència lògica amb els fets que consten a l’expedient» (fonament jurídic 8). La sentència va entendre que no, ja que l’acord d’indult ometia qualsevol justificació de l’acord d’indult.
Notícies relacionadesPodem esperar que en els futurs indults hi hagi una mínima justificació de l’acord. Si es dona, el Tribunal Suprem no s’hauria d’erigir en guardià de lògica, perquè el seu paper és el de verificar, en cas de recurs, que no hi ha arbitrarietat perquè es manifesta una justificació, tot i que no complagui els magistrats. I en cap cas pot imposar els seus criteris sobre el que és «utilitat pública» als del Govern. Perquè això entra dins les atribucions de qualsevol govern, que pot exercir les seves atribucions amb la seva pròpia visió del que és oportú i convenient per a l’interès de la ciutadania.
La independència dels jutges és un valor que ha de ser preservat, perquè res interfereixi en les resolucions que s’adoptin a l’exercici de la funció jurisdiccional. Però en el poder judicial ha d’imperar, recíprocament, una actitud de contenció per no desbordar els seus propis límits. Això passaria si els magistrats es deixessin portar per les seves opinions sobre què és d’«utilitat pública», o substituïssin el Govern en la ponderació de les circumstàncies que justifiquen els indults. La separació de poders també empara els del Govern.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
