¿Tindria futur Pedro Sánchez a l’empresa privada?

Imaginin que Sánchez és el primer executiu d’una de les empreses de l’IBEX-35 i preguntin-se seguidament si, després de 36 mesos a l’esmentada empresa (és el temps que fa que és president del Govern), conservaria el seu lloc de treball o ja l’haurien acomiadat. Tot i que cada un tindrà la seva opinió, la meva és que ja l’haurien acomiadat. Ja sé que molts de vostès tindran serioses dificultats per fantasiejar veient Sánchez ocupar aquest càrrec, ja que el seu currículum i les ombres de sospita que planen sobre ell dificulten seriosament situar-lo en aquesta posició. Però la meva intenció és explicar-me el fet insòlit que algú que, molt probablement, hauria sigut acomiadat de la seva empresa continuï sent president del Govern d’Espanya. Permetin-me dues observacions generals, abans d’abordar el tema central.

Hi ha clares diferències entre la política i l’empresa, pel que fa a davant de qui es respon per la feina executada: el polític, davant els electors i el primer executiu, davant la corporació en la qual presta els seus serveis. A primera vista, podria pensar-se que l’electorat, com a portador de l’interès general, hauria de ser molt més sever i exigent amb els seus «servidors» (els polítics) que l’empresari amb el principal executiu que gestiona els seus interessos que, per molt importants que siguin, no deixen de ser privats. Però les coses disten molt de ser així, perquè avui, entre els polítics i l’electorat, hi ha una estructura intermèdia, la ‘partitocràcia’, que ha modificat les regles del joc. Com ha escrit recentment el professor José María Asencio, «el primer que valora un polític davant qualsevol decisió és el que li interessa a ell mateix i al seu partit... I després, en segon lloc, el que convé a l’interès general. Per aquest ordre. Per això vivim en una permanent campanya electoral». I afegeix: «El primer és captar votants i el secundari, fer el que cal fer».

La segona reflexió és que, en l’activitat privada, hi ha un fort control sobre els resultats de l’activitat de cada treballador: a més responsabilitat, més exigència. L’activitat privada és, d’altra banda, un món de fets i de realitats, per la qual cosa hi ha molt poc espai per a les paraules i les dites. L’empresa s’enfronta diàriament amb el món del ser, mentre que una part important dels nostres polítics –i entre ells, Sánchez– navega agradablement pel món de l’«haver de ser».

Doncs bé, soc de l’opinió que Sánchez ja fa molt temps que hauria sigut acomiadat, tant pels seus desencerts en la gestió com per la seva additiva dedicació a parlar més que a fer.

En efecte, entre els principals problemes d’Espanya, en el dia d’avui, la inesperada pandèmia de la Covid-19 i la seva influència en l’àmbit sanitari, econòmic i social ocupa la posició primordial. Desgraciadament, aquesta malaltia ha repercutit de manera molt negativa en els problemes que ja teníem plantejats, però agreujant-los, com per exemple, l’elevadíssim atur, especialment el juvenil, el fort endeutament públic i l’augment elefantíac i descontrolat de les despeses corrents, però no per fer noves inversions, sinó per sufragar l’asfixiant sector públic. I si d’Espanya passem als problemes particulars de les empreses, a més de la influència en l’àmbit privat de tot l’anterior, l’alentiment que va patir la nostra economia com a conseqüència de les restriccions originades per la pandèmia va ocasionar una important rebaixa dels ingressos de les empreses amb la consegüent falta de liquiditat, la qual cosa va provocar que moltes organitzacions empresarials anessin entrant en cadena, com en una caiguda de les fitxes del dòmino (perquè la marxa d’unes afecta les altres), en una situació de crisi econòmica, que va produir una important reducció del PIB i una forta destrucció d’ocupació.

No és exagerat afirmar que, per a qualsevol persona assenyada, la situació actual d’Espanya és com per posar-se a tremolar. ¿I què fa Sánchez? Doncs escapar-se de l’incòmode 2021 i anar-se’n a voletejar, com la «Campaneta» de Peter Pan, a l’any 2050. La qual cosa, sent inimaginable en l’empresa privada (el primer executiu d’una empresa en temps de crisi mai parlaria als accionistes dels plans per al 2050, sense afrontar primer els problemes de l’exercici de 2021), és, en canvi, perfectament possible en política, almenys mentre es compti amb el recolzament dels electors.

Notícies relacionades

Guanyar versus governar

Les veus de les víctimes

Fora d’això, l’evasió al 2050 es fa seguint la tècnica de la intriga: anunci previ i document posterior. Primer surt als mitjans Iván Redondo per anunciar-nos, en un article periodístic, la pròxima publicació d’un document titulat «Espanya 2050». El que se’ns anunciava a l’article suscitava ja alguna perplexitat perquè deia, textualment: «Ni som tan pocs, ni estem tan aïllats ni som tan fràgils. La comunitat anomenada Espanya continua sent possible». La qual cosa convidava a preguntar-se immediatament: pocs ¿comparats amb qui?, aïllats ¿respecte a qui?, i fràgils ¿confrontats amb qui? I, després d’aquestes afirmacions tan poc rigoroses i evanescents, es formula la sorprenent conclusió que «la comunitat anomenada Espanya és possible». Agraeixo tal asseveració, però el que em sorprèn és que hi hagi algú que pogués pensar seriosament que Espanya, amb tants segles d’història, podia no ser possible.

Dijous passat, va comparèixer Pedro Sánchez per revelar les línies essencials del document Espanya 2050. Els somnis de Sánchez, com es recull a la portada de l’endemà d’‘ABC’, són: «Una herència pública als joves per comprar una vivenda o muntar un negoci; més impostos verds i una renda climàtica per a les classes baixes; ramaderia extensiva i menys consum de carn; suprimir els vols curts i tots amb tren; jornada laboral de 35 hores; atraure 5,5 milions d’immigrants per complir els objectius». ¿Tant esforç i tants recursos per a això? Em fa l’efecte que es tracta d’un nou «part de les muntanyes» i, com a la faula d’Isop, Sánchez va parir un ratolí, cosa que justificaria el seu acomiadament si hagués fet una cosa semblant a l’empresa privada.