Tu, jo, nosaltres, ella

Estan passant coses i no està clar que tinguin totes explicació. Al cap dels dies, al PSOE comencen a trobar les raons del seu pitjor resultat a Madrid perquè, fins i tot la mateixa jornada de la votació, estaven agafats a uns sondejos interns que negaven l’evidència. N’hi hauria hagut prou de sortir més al carrer i trepitjar-lo i comprovar que això d’Isabel Díaz Ayuso no era el fruit d’una bombolla als mitjans, sinó que es palpava a les terrasses i als carrers. Aquests fenòmens comencen així: s’alineen els factors i una dirigent tant dona vots com audiència.

Fora de Madrid encara es pregunten per les raons –fins i tot el ‘Financial Times’ li ha dedicat una crònica i la seva anàlisi–, però el més probable és que l’encertin tots els que en donin algun motiu. El que sigui: el cansament amb les restriccions, la campanya en el fang, el feixisme o llibertat, els impostos, el discurs improvisat –«val més boig conegut», va arribar a dir com a reclam d’Ayuso la presidenta de les Noves Generacions– i, en fi, tot el que s’està sentint al llarg d’aquesta setmana llarga, que l’esquerra ha passat al divan. També hi ha el que es diu menys: que hi ha molta més gent disposada a votar el PP de la que el PSOE pensa, potser perquè som davant els nivells més baixos de fidelitat als partits. Potser perquè el debat no és ja ideològic, sinó que està en una altra fase, més individual i menys col·lectiva. ¿I si el dilema hagués sigut aquest? Menys de nosaltres i una mica més de jo. La llibertat a què apel·la Ayuso és de cada un: «Jo faig el que em dona la gana quan em dona la gana».

Fos per la fórmula que fos, el cas és que els èxits electorals no es discuteixen, s’aprofiten, i el PP s’ha posat a recitar els versos d’Ayuso. Va passar dissabte, quan van elegir a Castelló la nova presidenta provincial del partit, que es va arrencar a parlar dels toros i de la llibertat i va rematar l’acte al so de la cançó ‘Flying free’ –volant lliure–, com si en comptes d’un míting estiguessin tancant Barraca, en plena ruta del bakalao. Jo ballo el que em dona la gana on em dona la gana.

Estan passant coses: Pablo Casado i Yolanda Díaz han dit, alhora, que aquí comença un altre cicle. Per al PP, perquè, ara sí, creuen els sondejos. Per al Govern, perquè no els volen creure; perquè amb les vacunes, amb els fons europeus i sense Pablo Iglesias pretenen que la coalició esgoti el seu temps a la Moncloa, fins que la legislatura arribi al final. El PP compta que, aleshores, l’efecte Ayuso hagi derivat en l’efecte Casado.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Així estem, pendents de l’atracció que de sobte resulta que tenen o perden els líders, allò que abans anomenaven el carisma, sigui això el que sigui. Se’ls vota per qui són tant o gairebé tant com pel seu ideari i, de fet, és la seva personalitat la que ajuda que els votin, encara que no es comparteixi el seu programa completament. Hi pots discrepar en certes coses, però el votes perquè t’agrada, perquè li veus gosadia, perquè et semblen una dona lliure o un home avorrit i just o tot el contrari.

Les campanyes, en suma, se les emporten els que saben seduir i interpreten millor el moment i, a Madrid, el moment demanava incidir en la llibertat del jo, per sobre de les restriccions per a nosaltres. Individu i llibertat: més que conservadora, la fórmula és fins i tot vella. Així és com Ayuso ha demostrat com es guanya. El repte que li queda, ara que té les mans lliures com ella demanava, és demostrar com es lidera, cosa que de vegades requereix anar contra les enquestes. Això ho portarà el cicle nou que diuen que comença per a nosaltres i per a ells.