La successió a Podem

Pablo Iglesias: es retira l’animal polític ‘disobediente’, per Gemma Ubasart

4
Es llegeix en minuts
Pablo Iglesias: es retira l’animal polític ‘disobediente’, per Gemma Ubasart

Era la tardor de 1999 a la ciutat italiana de Bolonya. Un grup de joves miraven fascinats els diaris en un quiosc de via Pratello. La batalla de Seattle omplia les portades de la premsa del dia. Eren estudiants espanyols que havien arribat a Bologna la rossa per fer un Erasmus. Es van trobar amb un intens laboratori vital, activista i contracultural: innovació política i musical en els centres socials; materialització de la pota disobediente del moviment global; guerrilla comunicativa, internet i ràdios lliures...

Pablo Iglesias va començar a militar a les UJR (Unió de Joves Revolucionaris) amb 14 anys. Va finalitzar els estudis de dret a la facoltà di via Zamboni. De retorn a Madrid va abandonar el partit i va participar activament en el MRG (Moviment de Resistència Global). Va deixar contaminar-se per una gran heterogeneïtat de tradicions de pensament crític. Es va matricular a polítiques, després van venir màsters i doctorat. Estudiant brillant, culte i alhora animal polític. Els objectius es barallen. Va ser dels primers d’entendre el paper dels mitjans en la disputa política: la Tuerka com a imprescindible assaig general.

Des dels marges del sistema, una generació d’activistes va comprendre en el seu pas per Amèrica Llatina la importància de lliurar també la batalla institucional. Les estructures d’oportunitat favorables cal aprofitar-les. Van assessorar governs i partits, es van implicar en els processos de canvi de diversos països de la regió. A la tornada al vell continent van complexitzar el seu acostament a la política. Aleshores a Espanya la crisi econòmica arrasava i impactaven dramàticament les mesures d’austeritat. La indignació i la desafecció s’apoderaven d’una part important de la ciutadania. El terratrèmol del 15-M movia el tauler. S’obria una esquerda: molt estreta però que podia arribar a ser molt profunda. Aquesta era la seva hipòtesi.

El laboratori de la Complutense comptava amb recursos molt limitats: una figura mediàtica que aconseguia connectar amb el clima d’impugnació del moment (Iglesias); una construcció discursiva que barrejava ingredients del populisme laclaunià amb la mateixa tradició esquerrana europea (som 99%); uns coneixements politicotècnics en l’organització de campanyes; i un grapat d’activistes disposats a treballar voluntàriament i intensament. Es va triar cita per a l’experiment: a les eleccions europees del 2014 Podem obtenia 5 escons. En paral·lel, a Barcelona es començava a cuinar la candidatura d’Ada Colau per a l’alcaldia.

Demoscòpia, fang, tensions internes

S’iniciava, així, un cicle electoral que era ordenat al revés del que haguessin desitjat. Abans d’arribar a les eleccions generals (el seu principal objectiu) havien de recórrer una important cursa d’obstacles sense estructura de partit. Tenien una eina construïda en l’excepcionalitat, una maquinària de guerra electoral, amb potencialitats en un moment urgent i irrepetible, però també amb limitacions per transitar un llarg trajecte. Van experimentar l’acceleració demoscòpica, la maquinària del fang, les tensions internes.

En les eleccions del 2015 i 2016 la candidatura morada aconseguia 69 i 71 diputats. Contradient la politologia pàtria, un partit d’abast estatal nascut del no-res aconseguia no ser penalitzat pel sistema electoral. Tot i que en la «remuntada» els líders de Podem van arribar a visualitzar el ‘sorpasso’ al PSOE (emulant Syriza), passades les eleccions Iglesias es va negar a transitar pel que ja era un miratge. Així, el líder morat va formalitzar una oferta de govern de coalició a Sánchez com a alternativa a la continuïtat de Rajoy. No va poder ser. Dos anys més tard, la crisi catalana i la corrupció dels populars van donar pas a la primera moció de censura reeixida del país. La ràpida i encertada actuació del nostre protagonista, i la seva bona relació amb les forces plurinacionals, va ser indispensable perquè l’instrument de destitució prosperés.

L’esquerra i el plurinacional

Notícies relacionades

Ara bé, la constitució d’un executiu de coalició encara va haver d’esperar, mitjançant dues eleccions. Ocupar la vicepresidència no era un caprici. Entenia que era requisit indispensable per falcar una triangulació d’esquerres i plurinacional, l’única capaç de fer front als reptes estructurals del país. I llavors va arribar la pandèmia. La presència d’UP al govern va contribuir de manera decisiva al gir de timó governamental, sintonitzant amb noves coordinades internacionals: l’acostament a la crisi havia de ser radicalment diferent al que havia tingut lloc en la dècada anterior. Escut social i revaloració del públic.

El compromís polític ha sigut, és i serà inseparable de la vida d’Iglesias. Això sí, amb declinacions diverses. Conclòs un intens cicle de set anys, deixa pas a la dirigent que creu més ben situada per obtenir noves fites de progrés. En primer lloc, reconstituir i dinamitzar l’espai plural de l’esquerra transformadora al país. I Yolanda Díaz pren el testimoni, potser, fins a la presidència.