ANÀLISI
¿Clar com l’aigua?: el Reial Ayuso
El Reial s’assembla als altres equips que desitgen guanyar, tot i que amb la particularitat que el Reial només desitja guanyar com sigui, amb els procediments que siguin, amb el tipus de joc o antijoc que convingui
De cara a aquest final de Lliga estarem pendents del Reial, ara que ha sigut eliminat a la Champions. Contra el Chelsea va tenir sort a dojo, com sempre. I seguint la seva pròpia tradició, va fer poc futbol. Però per una vegada, i malgrat que els factors tan clars com l’aigua amb què sol anar de bracet el va acompanyar tot el partit, va perdre. Va ser una novetat. I ens va portar una esperança: potser ha girat per sempre el vent de la història, potser a partir d’ara quan no faci bon futbol ho pagarà, i és prometedor que aquest retorn de la justícia coincideixi amb aquest disputat final de Lliga que ens porta avui emocions fortes.
Qui aconsegueixi explicar racionalment les raons per les quals aquest Reial Ayuso té tanta sort, fins i tot quan és derrotat com a Londres, es mereixerà un bon homenatge. Qui trobi les claus de com es pot ser tan gran i famós practicant habitualment un joc tan petit i discret, també. A Chelsea va ser com un d’aquells equips de zona baixa que intenten no baixar a segona sense fer res, però amb un porter miraculós. Una altra vegada allò sobrenatural han sigut uns tocs de Benzema o unes targetes que Sergio Ramos no ha vist o una pilota infiltrada de forma impossible per Modric o Kroos. Sempre hi ha hagut alguna cosa que en els seus desastres ha fet que la seva moneda caigués de cara. Però aquesta vegada a Stamford Brigde més coix, manc, borni i reumàtic que mai es va trobar inesperadament amb la justícia. Quin ensurt.
He d’explicar-los per què l’he anomenat Reial Ayuso. D’aquí un parell de segles la Viquipèdia (o el que existeixi llavors) explicarà que al nostre país una senyora va conquerir una vegada el poder amagant darrere de la simple, curta i delicada paraula ‘llibertat’ uns elefants que eren tan enormes com el munt gegant que formen milers i milers de cadàvers d’avis mal defensats de la Covid en geriàtrics que depenien d’ella.
El que dirà Viquipèdia
A la seva escala, si la Viquipèdia és equànime recordarà a la gent que el Reial feia coses per l’estil. Tot imatge, però buit en futbol. S’assemblava als altres equips que desitgen guanyar, tot i que amb la particularitat que el Reial només desitja guanyar, i com aquella senyora hi dedica tots els esforços. A guanyar com sigui, amb els procediments que siguin, amb el tipus de joc o antijoc que convingui, considerant els àrbitres com una simple extensió de les puntes de les botes o dels claus de la sola, i entenent que els ocupants de la seva llotja hi són perquè han sabut consagrar-se a la idea única de guanyar en tot i per sempre, sense místiques ni tonteries per l’estil. Sense debats sobre els models de joc, per descomptat.
La meritòria classificació del Vila-real per a la final de la Lliga Europea és el millor contrapunt a les essències profundes del Reial Ayuso. L’equip castellonenc encarna el que Florentino deixava de banda, al costat del camí, al plantejar amb els seus riquíssims homòlegs el negoci de la Superlliga. Si anomenem a les coses pel seu nom, per a determinades mentalitats que són com les que aconsegueixen títols gràcies a factors tan clars com l’aigua, el Vila-real en el fons només té com a raó de ser i existir que equips com el Reial tinguin davant adversaris per destrossar en els temps morts en què no han d’enfrontar-se als supergrans de la Gran Bretanya, Alemanya o Itàlia.
Els Vila-real són rivals als quals se’ls poden marcar gols i, en canvi, oh quina meravella, amb què un no s’ha de repartir ni glòria ni beneficis. Davant això, un desig: que en aquest final de Lliga els qui juguen malament perquè consideren que això no és l’important no tinguin, per un cop, porters miraculosos que dissimulin les seves realitats.
