Programa polèmic

Un amic com Évole

El valor més gran de l’entrevista amb Miguel Bosé és la mirada empàtica del periodista sobre qui, d’acord amb la dictadura del tuitariat, només ha de ser tocat amb la burla i el menyspreu

Es llegeix en minuts
Un amic com Évole

Sospito que vaig veure un programa diferent al que van veure d’altres. Em refereixo a allò de Bosé, és a dir, a allò d’Évole. He deixat passar uns dies per escriure sense enganxar-me els dits. He tornat a l’entrevista un parell de vegades, per confirmar. Segons sembla, allò va ser un massatge a un negacionista, el començament d’una perillosa dispersió de pestilències contrainformatives, l’ensuperbiment d’un imbècil dut a terme per un altre, un model de tot el que no ha de ser el periodisme i, ¡el pitjor!, l’avançament un segon capítol que farà descendir la confiança ja minvada de la ciutadania en les vacunes. 

Ja dic, crec que vaig veure un altre programa. Tendeixo a enfrontar-me aquests retrats psicològics que són les entrevistes llargues a personatges discutibles amb curiositat, així que mentre Bosé explicava les seves penes i alegries, jo recordava «Eso que tú me das», el documental on Évole visita Donés, que està a les portes de la mort. Hi ha relació tot i que no ho sembli entre els dos treballs. Són dues trobades amb amics del periodista que s’enfronten al fet del final, cadascú a la seva manera. Un el rep amb els braços oberts i sospira per anar-se’n; l’altre el defuig negant-se a creure en el seu emissari, un virus que ens assetja. Són dos punts d’equilibri, el de l’home sa (¿Bosé o Donés?) i l’home malalt (¿Donés o Bosé?). Estarem d’acord que la mort, aquesta idea, és difícil per a tothom. 

El plat fort s’emetrà aquest diumenge en un intent de separar l’home sensible i humà que explica la seva vida (Miguel) del boig negacionista que fa anàlisis desbaratades (Bosé), però ja en un moment del primer capítol es produeix un intercanvi com aquest: «-¿Portes mascareta? -No, –¿Abraces la gent? -Abraço la gent, –¿Et vacunaràs? -No.» Podria semblar que Bosé viu sense protegir-se però passa, crec, just el contrari. Es protegeix, no del virus, sinó de la seva evidència. Evita el contacte amb la idea del virus amb una mascareta mental, perquè l’amenaça de la mort el terroritza. En un altre moment del programa parla de la seva reacció d’horror quan el seu pare se’l va emportar a una cacera i el va obligar a veure com mataven «un Bambi». En un altre, parla de com afronta la seva vellesa i la pèrdua de la seva veu. De manera que insisteixo: no és l’entrevista a algú que nega el virus només, sinó a un negacionista de la mort. És aquest repudi, molt compartit a Occident, que ha portat Bosé a l’extrem insensat de negar el virus i ha convertit la seva reputació en un contaminant letal.

La reputació és un altre personatge important d’aquest reportatge. Tots vivim a l’ull d’huracà d’una època que ens resulta amenaçadora per la fragilitat volàtil del nostre prestigi. En aquest ecosistema de cortinetes digitals i comissaris del pensament aficionats, qualsevol cosa que diguis pot ser utilitzada en contra teva i el ‘què diran’ troba un aliat poderós en la tecnologia. Avui sabem que al llogarret digital, aquella prometedora metàfora, buida com totes les promeses, ens hem convertit en vilatans, víctimes de la xafarderia i la mala sang. En aquestes circumstàncies, Bosé s’ha convertit per la seva obcecació en un personatge radioactiu, amb la reputació tan destruïda que qualsevol que se li acosti massa en pagarà un preu. Abans de l’entrevista, Évole li deia a un taxista mexicà que anava a visitar un amic.

Notícies relacionades

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Aquí hi ha per mi el valor més gran d’aquest treball. És la mirada empàtica sobre el que, d’acord amb la dictadura del tuitariat, només ha de ser tocat amb la burla i el menyspreu. És humanitzar el monstre, a risc de ser anomenat esbirro. Bosé té la sort de tenir un amic com Évole.