Institució privada

La legitimitat del Consell per la República

No hi ha una tradició consolidada de què aquest organisme pugui reclamar-se hereu

3
Es llegeix en minuts
Antoni Comín, Carles Puigdemont y Clara Ponsatí.

Antoni Comín, Carles Puigdemont y Clara Ponsatí. / EFE / STEPHANIE LECOCQ

Sento admiració per les persones d’ERC que estan negociant la investidura de Pere Aragonès. Han de tenir nervis d’acer, i una sang freda comparable amb la dels desactivadors d’explosius, els neurocirurgians i els pilots de proves. Si no, no sé com poden integrar en les seves discussions el paper del Consell per la República. Gent amb menys fermesa s’hauria aixecat de la taula, reclamant que en futures trobades es plantegessin qüestions que tinguessin una legitimitat acceptable per a la majoria de la societat catalana. I és que hi ha sectors del procés que, després de fer malabarismes amb la interpretació de la legalitat, pretenen ara que s’accepti la legitimitat d’una institució privada, com és el Consell per la República, com si pogués comparar-se amb la que deriva de les eleccions.

Per analitzar millor els límits de la legitimitat del Consell per la República, anem a un clàssic de les ciències socials com és Max Weber. En la seva monumental ‘Economia i societat’ presenta tres formes de legitimitat sobre les quals pot descansar la dominació política. La primera, que qualifica de «racional», és la que es basa en la creença que els que ostenten el poder l’han obtingut d’acord amb la legalitat vigent. És la legitimitat del poder en un Estat de dret. La segona es basa en la tradició, que assenyala des de temps passats els que estan destinats a exercir el poder; l’exemple seria el de les monarquies absolutes. Finalment, la tercera forma de legitimitat és aquella a la qual Weber diu «carismàtica»: la legitimitat de l’exercici del poder deriva de les especials qualitats d’una persona concreta, que, per aquestes, mereix exercir l’autoritat.

Notícies relacionades

Si entrem a la web del Consell per la República per saber què és, haurem d’acudir a un vídeo per trobar una resposta. Allà se’ns diu (al cap de trenta segons) que «el punt de partida i la font de legitimitat del Consell és el registre ciutadà», obert a totes les persones que s’hi vulguin inscriure i que, en el moment d’escriure aquestes línies, en són 92.958. ¿Quin tipus de legitimitat podrien invocar, si desitgessin exercir algun poder? No la que deriva dels vots obtinguts en unes eleccions, a les quals el Consell per la República no es va presentar, ni tampoc és una legitimitat a la qual Weber diria «racional». No hi ha cap norma que prevegi atribuir govern a Catalunya a ningú que no sigui qui resulti elegit pel cos electoral i investit pels seus representants. D’altra banda, l’existència del Consell comença el 2018, per tant, sembla que no hi ha una tradició consolidada de la que aquest organisme pugui reclamar-se hereu. Quedaria la legitimitat carismàtica, que alguns atribuiran a Carles Puigdemont, president del Consell, per ser, des del seu punt de vista, el president legítim de la Generalitat després de ser injustament destituït per l’aplicació de l’article 155 de la Constitució.

Amb tot el respecte que es mereixen, crec que els qui pensen així s’equivoquen. En la cultura política de les democràcies, el govern acceptable és el que deriva de l’aplicació de les normes constitucionals, estatutàries i electorals. Aquesta és la legitimitat racional. La legitimitat tradicional va passar a la història amb la Revolució francesa. Pel que fa a la legitimitat carismàtica, després d’algunes mostres aberrants al segle XX, no es pot considerar en el nostre temps com superior a la legitimitat racional. Per això em semblaria inadmissible un programa de govern condicionat per la influència externa del Consell per la República. Tenint en compte, a més, que no s’hi percep cap representació significativa. A l’estar en «fase fundacional», no s’han celebrat eleccions a la seva assemblea de representants. La seva assemblea fundacional la formen els diputats que van subscriure l’acord d’investidura de la legislatura passada, a excepció d’ERC, que en va sortir per considerar-la partidista. Respon, per tant, i de manera parcial, a un sector de l’independentisme de la passada legislatura. No es correspon amb les eleccions del passat 14 de febrer, i es manté encara en una fase «fundacional» d’escassa representativitat. No s’ha de cedir a les seves pressions, tot i que invoquin nobles ideals.