Ramos, central descentrat

Després d’uns mil cops de colze antiesportius gairebé mai sancionats, i d’una xifra similar d’empentes discretes en jugades decisives que tampoc han tingut càstig, Sergio Ramos està sent qüestionat a tot el món del futbol, al costat del seu cooperador necessari Luis Enrique, per un altre tipus d’antiesportivitat: incomplir el ‘fair play’ per guanyar al rànquing de jugadors amb més partits internacionals. La duresa excessiva acompanyada de picardies que atempten contra el reglament són especialitats que la mala gent practica calculadament o improvisadament des de dins dels terrenys de joc. Trepitjar els rànquings es fa des de fora i sempre de manera deliberada. Ramos és campió en les dues especialitats.

El central del Madrid porta bastants partits sense merèixer ser alineat a la selecció, però Luis Enrique el deixa sortir uns pocs minuts perquè escali en aquest escalafó. Els rànquings són simplement honorífics; tenen valor –-simbòlic-– quan es conquereixen amb noblesa en igualtat de condicions que els competidors. Els altres futbolistes destacats d’aquesta relació amb més partits internacionals estan allà actuant mentre tenien bones condicions físiques i la deguda qualitat per ser seleccionats.

Apropiar-se dels rànquings

Excepte al cervell de Luis Enrique es dona per fet que no té sentit alinear ningú no idoni pel simple objectiu que sumi internacionalitats; si no fos així altres espavilats ja s’haurien posat per davant a una distància inabastable per a Ramos. Els qui ho fan a l’estil Ramos falten al respecte als internacionals que han disputat molts partits sense ajudes falsificadores. En aquesta llista hi ha, per exemple, Casillas, Xavi i Iniesta a Espanya, i Buffon, Cristiano Ronaldo, Mascherano o el mateix Leo Messi a l’estranger. Són víctimes d’aquest mercadeig.

Cal ser molt tonto per, com fa Luis Enrique, creure’s amo dels rànquings i afavorir a consciència amb trampes un en demèrit d’altres. Diu que Ramos s’ho mereix tot per la seva trajectòria, cosa que constitueix un insult per als altres grans futbolistes que han jugat també molts partits internacionals. Ramos fa cara de beneit quan li plantegen la qüestió. Per a molts aficionats seriosos, ell i el seu estimat Luis Enrique poden continuar fent aquesta trapelleria; però que després no els enviïn a casa el paper acreditatiu perquè veurien que en molts casos tindria merescudament una destinació poc honrosa al bany.

Goikoetxea, com a referència

Al·ludint a antiesportivitats constato que amb motiu de la final de Copa han tornat a fer-se entrevistes honorífiques al veterà exjugador de l’Athletic Andoni Goikoetxea. Hauria sigut millor mantenir en un discret oblit ara que està en la vellesa aquest prototip de futbolista violent i nociu. Com recordaran, Goikoetxea va lesionar greument Schuster (1981) amb una entrada excessiva en jugada no decisiva. L’alemany va tardar 8 mesos a recuperar-se.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Anys més tard Andoni va comentar que «allò de Schuster no va ser absolutament res, només un contacte» referint-se a la ruptura en sec del lligament interior, de l’extern i dels creuats d’una cama. El 1983 va repetir esforç en una jugada sense perill al centre del camp amb Maradona quan ell no tenia cap possibilitat de tocar la pilota. «Vaig cometre un error però no volia fer-li mal» va reconèixer després, tot i que la veritat és que va protestar la targeta groga que li van treure. Competició va tenir la decència de sancionar-lo per 18 partits, tot i que el van indultar rebaixant-li a 7.

Una altra frase seva d’anys després remarca el convenient que és que almenys mantingui la boca tancada: »Maradona no es va morir amb aquella entrada». Sobre la intencionalitat sempre es parla de la presumpció d’innocència, però els qui aquella tarda estàvem al Camp Nou havíem vist pocs minuts abans d’allò de Maradona una picabaralla amb entrada bruta de Schuster –-que potser no havia oblidat el seu-– a Goikoetxea. Aquest va sortir de la situació excitat com un búfal i això és el que semblava fins que li va entrar més aviat per darrere partint-li el turmell a l’argentí. Per contextualitzar assenyalaré que eren aquells anys en què, com deia Schuster, «un jugador que no pega no té lloc on entrena Javi Clemente». Sergio Ramos i Andoni Goikoetxea en el fons tenen actituds antiesportives més similars del que sembla.