Coneguts i saludats

Una experiència religiosa

2
Es llegeix en minuts

En el ritual catòlic tradicional i popular, ja no en el canònic, el també anomenat Divendres de Passió s’entén com l’inici de la Setmana Santa. Reflecteix el sofriment que espera Maria als peus de la creu on clavaran Jesús. Un ‘Stabat Mater’ que els grans compositors van voler reconèixer amb dotzenes de celebrades creacions i la lletra del qual Lope de Vega va adaptar al castellà descrivint en vers «‘cuando triste contemplaba y dolorosa miraba del Hijo amado la pena’». Però no va ser. I sense concretar a qui li hagués correspost el paper de qui, la metàfora va buscar una altra situació. 

El normal hauria sigut que, segons el reglament, la sessió fallida tingués la seva segona oportunitat dos dies després. Es va dir que Laura Borràs, flamant presidenta del Parlament, hi va prendre partit. I va entendre de manera interessada que al necessitar els seus, actuals i potencials socis, més temps de negociació per sortir victoriosos i revertir la seva inicial abstenció, podia interpretar-se que les jornades havien de ser hàbils. És a dir, laborables. I com si mai abans no s’haguessin habilitat festius, es va optar pel dimarts següent. Es desterrava, de passada, la coincidència amb el Diumenge de Rams. I perquè no es relacionés la possible proclamació del candidat amb una entrada triomfal entre palmons, crits de joia i oliveres en un Jerusalem impossible que amagués el seu posterior i assegurat calvari, es va concretar la revisió per a un dia aparentment neutre. Però ja no queden jornades amorfes en el viacrucis català. I no es va tenir en compte que és en aquesta data quan l’evangeli recorda una fatídica advertència: la del natzarè avançant als seus deixebles que un d’ells el trairà i un altre li negarà tres vegades.

Notícies relacionades

Que Pere Aragonès García (Pineda de Mar, 16 de novembre de 1982) tampoc aconseguís el seu propòsit no invalida la casualitat. Al contrari. Que Esquerra Republicana hagi hagut d’esperar vuitanta anys per poder recuperar la Presidència de la Generalitat és un altre signe del seu esdevenir. I mantenir-se en el cercle negociador independentista, insistir a buscar la solució només en ell i veient com són d’incompatibles les relacions en alguns aspectes de les polítiques econòmiques i socials dels tres actors imprescindibles, sembla obvi que obligarà algú a trair algun dels seus principis. Per no parlar de si les circumstàncies que avui cap d’ells gosa contemplar portessin a tallar el seu cordó umbilical. Si, a més, alguna cosa produeix especial repudi a la Catalunya penitent és ser considerat un Judes, a qui correspongui la deslleialtat li tocarà negar-la tantes vegades com ho va fer Pere. Mentrestant, cantarà el gall de l’evidència. I així anirà la negociació a partir d’ara. Amb l’evangèlica advertència sobrevolant un procés marcat per un constant «sí però no» ja percebut en la posició de Junts per Catalunya aquesta setmana.

Una manera genuïnament convergent que Jordi Pujol va saber administrar amb l’habilitat ara repudiada. Potser per això els seus hereus dissimulen mentre entonen aquella copla de Concha Piquer que insistia: ‘no me llames Dolores, llámame Lola’.